ÀNGELA és un grup de “trap social”, com els agrada dir-se als protagonistes, i està format per Valèria Aznar i Fèlix Colomer, parella afectiva i professional que comparteix la passió per la cultura, especialment la música, el cinema i el teatre. A més del nou projecte musical Àngela, treballen a la revista TimeOut fent recomanacions teatrals a través de vídeos setmanals.
Les cançons del grup tracten temes socials: l’amor prohibit –representat per la relació eròtica entre Frida Kalho i Chavela Vargas–; el racisme viscut per un menor migrat durant un viatge en metro; l’esclavitud –des del punt de vista d’una xica esclava que s’aconsegueix alliberar–; l’avortament –explicat per una adolescent que ha de dir als pares que vol avortar–; la violència policial –representada per un guàrdia civil que dubta de la seua feina–, o la violació –mostrada en la cançó que presentem.
“Una de cada tres” tracta sobre la violació real que va patir Aznar i és una crida a la sororitat i a la denúncia. El títol fa referència al fet que una de cada tres dones pateix violència sexual o física i s’inscriu dins del moviment #MeToo, que pretén trencar el silenci i fer visible aquesta violència. La cançó, publicada l'any 2020, critica la hipocresia d’una societat que diu defensar les dones però en realitat les culpa del que els ha ocorregut. La protagonista explica la dificultat de fer pública una experiència com la violació i afegeix que ”requereix de gran valentia perquè, un cop oberta la porta, et plouen crítiques i voldries tornar enrere, però ja no pots“.
Aquesta és un tema de la cantant Sílvia Pérez Cruz, nascuda a Girona el 1983. Sílvia, des de menuda estudiava solfeig, piano i saxòfon clàssic, i ja als 18 anys i llicenciada en cant de jazz, se’n va anar a viure a Barcelona a seguir estudiant Música. La seua carrera musical va començar gràcies a Joan Diaz Trio, amb el disc de jazz “We sing Bill Evans”, premiat el 2009 al millor disc. Després d’això va cantar per a molts ballarins famosos, com Damià Muñoz, dansa contemporània, i Israel Galván, flamenc contemporani. També ha format part de “Flama”, amb Ravid Goldschmidt, mesclant la veu amb la curiosa sonoritat del Hang.
El 2009 participa en l'obra de teatre “El jardí dels cinc arbres”. El 2010 i 2011, participà amb el famós guitarrista Toti Soler oferint recitals conjunts amb “Bona Cara” i “Trio”, al costat del pianista Javier Galiana i el contrabaix José López. Aquest és solament el començament, aquesta cantant ha participat en moltes altres actuacions, ha fet molts més discos i ha participat amb molt altres cantants valencians. Ara ja té 37 anys i viu a Palafrugell.
La cançó “Vestida de nit” em sembla molt bona, bonica i interessant, ja que està escrita i composada ni més ni menys que pels seus pares, Castor Pérez i Glòria Cruz, també cantants. Em pareix que hi ha molts pocs cantants catalans i valencians ara en l’actualitat i també que molt poca gent es posaria a escoltar aquesta cançó o simplement alguna cançó en valencià. Crec que aquest pot ser un tema que li agrade a molta gent que no escolta aquest tipus de música. Jo l’he coneguda gràcies a ma mare.
Lletra
Pinto les notes d'una havanera Blava com l'aigua d'un mar antic Blanca d'escuma, dolça com l'aire Gris de gavines, daurada d'imatges Vestida de nit Miro el paisatge, cerco paraules Que omplin els versos sense neguit Els pins m'abracen, sento com callen El vent s'emporta tot l'horitzó Si pogués fer-me escata I amagar-me a la platja Per sentir sons i tardes del passat D'aquest món d'enyorança Amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom Si pogués enfilar-me a l'onada més alta I guarnir de palmeres el record Escampant amb canyella totes les cales I amb petxines fer-los un bressol Els vells em parlen plens de tendresa D'hores viscudes amb emoció Joves encara, forts i valents Prínceps de xarxa, herois de tempesta Amics del bon temps Els ulls inventen noves històries Vaixells que tornen d'un lloc de sol Porten tonades enamorades Dones i Pàtria, veles i flors Si pogués fer-me escata I amargar-me a la platja Per sentir sons i tardes del passat D'aquest món d'enyorança Amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom Si pogués enfilar-me a l'onada més alta I guarnir de palmeres el record Escampant amb canyella totes les cales I amb petxines fer-los un bressol.
Elisa Borredà és la Tia Figa, una xica de Benigànim que es va estrenar fa un parell d’anys amb “Trap brut”, un senzill fresc amb un rerafons feminista i orgullós de les arrels, que m’ha sorprès molt agradablement. El vídeo té també una factura interessant que li trau molt de partit a una butaca enmig de l’horta. No et perdes la sororitat de la lletra ni el seu col·loquilisme orgullós: “Mante, no me toques los ovaris que si no t’estampe… m’auela m’ha dit que la meua cosina s’ha posat, de nou, a festejar”.
Ací pots vore l'artista participant en el documental En la brecha (2018), un documental interactiu que denuncia el biaix de gènere en el treball.
Maluks és un grup valencià que va veure la llum a principis del 2019. Format per quatre joves, s'ha estrenat amb "Fins l'alba", una mescla de dancehall, reggae, cúmbia i dub mooooolt ballable i enganxós. A més a més, la lletra té molla i fa una crítica necessària a l'assetjament que pateixen les dones en els espais d'oci.
La lluna s'encén, ja cau la nit
ritme de dancehall m'arriba al cos
Tinc força pa' ballar fins l’alba em menege,
em creme, em deixe portar.
Highlight en la mirada igual que al seu vestit,
ella és l’ama de la festa fent el niddle eye
però la llibertat s'esfuma,
ixes de l'amagatall.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, ja.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, que em vull marcar el... jiggy jiggy, fora del meu ball
jiggy jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre lluitant
Jiggy Jiggy, fora del meu ball
Jiggy Jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre ...
make my body move
make me body dance
Invades mi espacio y violentas mi whine
no valen excusas no va a funcionar
a nuestras hermanas no te vas a acercar
yo perreo sola y no busco más.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, que em vull marcar…
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
mirant els col·legues com si fores guai.
Em fas un escàner de dalt cap a baix
Yo perreo sola y no busco más.
jiggy jiggy, fora del meu ball
jiggy jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre
lluitant jiggy jiggy, fora del meu ball jiggy jiggy
La meua recomanació és del grup Roba Estesa, què és un grup femení català format per 8 persones; Alba Magriñà, bateria i percussions; Anna Sardà, baix, violoncel i veus; Clara Colom, acordió diatònic i veu; Claudia García-Albea, violí i veu; Gemma Polo, veu; Neus Pagès, guitarres i veu; Helena Bantulà, guitarra elèctrica, i Sandra Brake, intèrpret en llengua de signes.
Aquesta banda va nàixer l’any 2011 a les comarques de Camp de Tarragona amb el projecte “Ai! Carai! El 2013 hi va haver una revolució i varen elegir el nom de Roba Estesa. Aquest grup modifica els ritmes i les melodies perquè allò tradicional i popular per a elles està en un procés de canvi. Tenen un estil molt original que és una fusió de folk i rumba catalana, ente altres. Aquest estil s’anomena "folk calentó". Tenen una sèrie de premis com: el Primer Premi del Concurs Sons de la Mediterrània, organitzat pel Grup Enderrock el 2015; el premi de la crítica al millor disc revelació de l'any, i millor cançó de folk gràcies a «Viu».
He triat aquest grup perquè m'agraden molt les seues cançons, em transmeten alegria, felicitat i valentia amb els seus missatges. Són un grup equilibrat i es compenetren molt bé. Les vaig conèixer pel meu professor de valencià de l’any passat: ell ens posava música feminista a la classe; per això vaig recordar aquest grup i em va agradar aquesta cançó. Jo recomane aquesta cançó perquè em transmet felicitat per la seua lletra, ganes de ballar, etc.
Lletra de la cançó:
Hem ballat quan surt el sol i ara ja no cou la ferida oberta Les mirades s'han trobat amb el despullar de la primavera
S'ha desfet tot aquest gel Creixen les arrels de les noves feres Celebrem el funeral del correcte i lo normal Rebentem les normes i sembrem protestes
Crits en la foscor, por de perdre-ho tot Crits en la foscor, ni oblit ni perdó! Desvetllarem el son d'aquest món que està mig mort!
Som la memòria Crits de memòria Cops de memòria Punys de memòria (Som la memòria) Som la memòria
La vida que ara va, la vida que ara torna La gent que recupera allò que va ser seu Seguirem avançant, seguirem colze a colze Somiem això des de fa massa temps
Crits en la foscor, por de perdre-ho tot Crits en la foscor, ni oblit ni perdó! Desvetllarem el son d'aquest món que està mig mort!
Som la memòria Crits de memòria Cops de memòria Punys de memòria (Som la memòria) Som la memòria
Hace años prendimos el fuego que hoy aún nos quema A veces la moral se pierde en su dilema (pero) Quedara en el recuerdo la dignidad en nuestro bando: Pues viviremos libres o moriremos luchando ¡Impacto! Canto alto sin pactos Suena la voz de la escena honorando la historia marca nuestros actos Guarda las huellas de guerra la tierra de tantas que vieron miseria Y que hoy pisamos de nuevo hasta hacerla eterna!
Tèrbol atzur Batecs de dol per la vida, estimem com estimem los pobres Inclús amb por, en la terra humida I tot amb la sang i la llengua ferida Saberes de mujeres salvajes Si tu ya lo sabes que corra el mensaje Solo si lo sientes, súbelo Se acaba su tiempo, díselo Que no... no van a pasar Que si la quieren la van a pagar Si la prendemos nos van a pegar Nos sale solita la resistance!
Acabe de descobrir Maria Arnal i m'he enamorat de la veu i del tema, un poema musicat d'Estellés, que mai defrauda. La cançó pertany a l'àlbum "45 Cerebros y 1 Corazón" i està disponible en totes les plataformes digitals: http://radi.al/mariaimarcelcos (Fina Estampa 2017). La música és d'Hèctor Arnau (melodia), Maria Arnal i Marcel Bagés.
La Viquipèdia diu de la cantant que és "membre d'una família vinculada a la música amateur, va començar a escriure cançons i a tocar la guitarra a divuit anys. Va començar estudis de literatura i traducció a la universitat, i va compaginar-ho amb feines temporals diverses." Va estudiar cant a l'Escola de Música Moderna de Badalona. "A nivell musical, basa el seu fons en la música de tradició oral de la península Ibèrica; segons diu l'artista, vol apropar-se a la tradició des de la cultura lliure en l'era digital. Ha publicat tres discs."
La companyia The Feliuettes fa un cabaret reivindicatiu i amb un humor que es riu fins i tot d’elles mateixes. En el seu espectacle Akelarre (Un musical feminazi), i tal com expliquen en la sinopsi, “es pregunten sobre el món que els ha tocat viure i sobre com transformar-lo, sent dones. A través de l'esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.”
En la cançó que recomanem –i que ben bé podria ser la banda sonora de qualsevol pel·lícula de Disney– les tres intèrprets, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, ens interpel·len sobre les promeses de les edulcorades pel·lícules de prínceps i princeses i el contrast amb la realitat.
La direcció del cabaret és de Míriam Escurriola. Els textos, de Clàudia Cedó, Cristina Clementa, Xavi Morató, Mireia Giró, Gerard Sesé, The Feliuettes i Míriam Escurriola. I la música, de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé. La lletra de "Disney em va dir" és de Xavi Morató i la música, de Gerard Sesé.
Una altra vegada,
torne a elegir una cançó de Pupil·les, un grup de rap en valencià de lletres
literàries, feministes i reivindicatives, que, encara que siga de rap, té
influències d’altres estils com musicals com el punk, el hip hop i el reggae.
Tenen com a referents artistes coneguts com Mala Rodríguez, Gata Cattana,
Obrint pas, La Gossa Sorda o Aspencat.
El seu origen té
lloc al barri de Benimaclet, a la València de l’any 2014, quan els seus
integrants (Mireia Matoses, Natàlia Pons, Montse Morales de veus i Joan Rodríguez
de punxadiscos), que gaudien de la música dels concerts, s’adonaren que era
necessària la presència, quasi inexistent per aquells moments, de grups amb
missatges reivindicatius i feministes. Per això pensaren: Per què no fer el
nostre propi grup?
Aleshores, des
d’aquell moment fins ara, s’han dedicat a l’elaboració de temes que haurien
d’haver tingut molt més èxit del que realment han tingut per la importància del
missatge feminista que volen transmetre, el qual es veu reflectit perfectament en
la cançó que he triat, “Colps de puny”, un encàrrec per a un curtmetratge que
es difongué per A punt, i que denuncia l’horrible assetjament que les dones
patim pel carrer, les fastigoses situacions per les quals hem de passar pel
simple fet de ser dones i voler ser lliures, siguen quines siguen les nostres
vestimentes o el nostre maquillatge.
Estic segura que
totes les que esteu llegint aquesta entrada heu sigut víctimes d’alguna
d’aquestes situacions més d’una vegada, com a mínim, i sabeu que no es tracta
de moments agradables de viure ni de recordar. Per tant, veureu com jo la
importància de difondre aquest vídeo i de fer tot el possible per finalitzar
l’assetjament al carrer.
Pàgina oficial:
https://es-es.facebook.com/PupilesOficial/
Lletra:
Gira la mirada
espantada caminant,
té por a la nit,
carrers mal il·luminats.
Escolta xiular
dèbil, cada colp més prop
apreta el pas de
pressa com si anares a galop.
Des d'un cotxe al
semàfor la conviden a pujar.
Són dos homes
somrient-li, dient-li obscenitats.
Ella baixa el
cap: "a casa vull arribar,
respondria el que
pense però la nit em fa fredat".
Al dia següent
continua el seu malson,
des d'un bar la
criden: "Mamita que bombón!
Eres un bellezón,
vas siempre sola?
Quieres tomar
algo conmigo a deshora?"
Rebufa i
s'angoixa, torna a baixar el cap,
apreta fort el
puny, tan fort que es fa un arrap.
Anava a
treballar, no ha pogut evitar
canviar-se de
vorera i enfadar-se per creuar.
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Silenci! No vull
cap opinió,
si em maquille és
perquè vull no per les vostres ovacions.
La meua
vestimenta no justifica l'agressió,
si crides quan jo
passe és violència i opressió.
El meu cos la
meua pàtria i la defensaré,
qualsevol
intrusió la respondré amb ungles i dents.
Cansada de mirar
cap altre lloc,
estic tan
enrabiada que no puc fer oïds sords.
Cap a casa no
vull ser valenta, vull ser lliure,
vull escriure que
tinc motius per viure.
I a l'assetjador
el farem fora, ja està bé!
No tindreu cap
poder sobre mi, mai més!
Ni hui, ni ahir,
ni mai, em plante, et faré front.
Ni hui, ni ahir,
ni mai, he fet fora la por.
Sóc jo la que em
done dignitat.
Jo sóc la que
m'estime de veritat.
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Farta de què em
criden, farta d'aguantar.
El carrer és meu
i reclame el meu espai.
Vull caminar
tranquil·la i segura pel veïnat.
El meu cos no és
públic, jo sóc l'ama i és privat.
Hui parlaré sobre Roba Estesa, un grup femení i feminista català, format per 8 membres. Aquesta banda va sorgir el 2011 a les comarques del Camp de Tarragona amb el projecte "Ai! Carai!". Com a reformulació d'aquest va nàixer Roba Estesa el 2013. Les membres que formen part de Roba Estesa són: Alba Magriñà, bateria i percussions; Anna Sardà, baix, violoncel i veus; Clara Colom, acordió diatònic i veu; Claudia García-Albea, violí i veu; Gemma Polo, veu; Neus Pagès, guitarres i veu; Helena Bantulà, guitarra elèctrica, i Sandra Brake, intèrpret en llengua de signes.
El seu estil és molt original, de fet, fan una fusió de folk, rumba catalana, cançons tradicionals i cançons "d'autora", i anomenen el seu estil com a "folk calentó". També en modifiquen els ritmes i les melodies, ja que consideren que "allò tradicional i popular" està en un procés de canvi constant; a més, tracten temes com les contradiccions quotidianes partint d'un marc teòric que enllaça les seues experiències des de l'esperit crític del feminisme.
Són guanyadores d'una sèrie de premis com: el 2015, el Primer Premi del Concurs Sons de la Mediterrània organitzat pel Grup Enderrock (revista catalana); el 2017, Premi Grup revelació pel millor disc de folk per «Descalces» (un dels àlbums que tingué molt d'èxit), a més a més, també guanyaren el premi de la crítica al millor disc revelació de l'any; I millor cançó de folk gràcies a «Viu».
He triat aquest grup perquè m'agraden molt les seues cançons, em transmeten felicitat, alegria, ganes de fer i fer, valentia amb els seus missatges. Són un grup molt equilibrat quant al que es dedica cadascuna i com de bé es compenetren. Les vaig conèixer per pura casualitat, ja que jo estava escoltant cançons vàries i de sobte, la cançó que he triat per a l'entrada, se'm va posar i va agradar-me moltíssim, m'alegro molt de què el reproductor aleatori de YouTube m'hagi presentat aquesta meravella.
El missatge d'aquesta cançó, com bé indica el seu nom, és una crítica feminista que vol transmetre que les dones no hem de servir els homes, que ens podem servir per nosaltres mateixes i que som capaces de fer el que siga sense la intervenció d'un home, encara que ells ho pensen. Recomane aquesta cançó a tot el món, ja que ja és hora de canviar la mentalitat de tothom, però sobretot dels que encara pensen que les dones han de tindre uns treballs (com els de l'àmbit domèstic) i els homes uns altres; aquest missatge ha d'arribar fins als més majors!
Us deixe la cançó ací i espere que us agrade:
Lletra de Roba estesa
Tenim l'alegria de viure,
tenim la sort de ser aquí.
Volem arribar més enllà,
sabem que no serà fàcil camí.
Reservem totes les forces
perquè quan el dia arribi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!
Tenim la dissort de ser valentes,
tenim les mans, tenim els pits.
Volem que per tot lloc ressoni
el que ha sigut sempre el nostre crit.
Reservem l'afany de riure
perquè el plor no ens entristeixi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!
Escolteu amb atenció aquest crit que ara ressona
entre murs blancs i parets, escriurem la bona nova.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó,
farem que per tot s'escolti el gran dolor del vostre plor.
Trencarem les vaixelles, estriparem llençols,
les criades ara empaiten aquell tal senyor Ramon.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó
i amb l'amor com a proclama farem del món un tot nou.
El senyor Ramon ja no empaita les criades!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
Com que no ens aporta informació, ens copiem la informació que ens donen de Joina Canyet al diari Empordà el 15 de febrer del 2019.
"Nascuda a Biure d'Empordà, la pianista Joina Canyet (1996) ha debutat com a cantant de rap amb el seu primer disc, Companyes, que presentarà al Festival Strenes de Girona, un disc autoeditat on el rap i el pop es fusionen a la perfecció. El seu primer treball és una crida al feminisme i l'apoderament de les dones, i també un cant a la llibertat d'expressió.
En poc temps s'ha convertit en un dels noms de l'emergent escena de rap en català. Creu que tot va molt ràpid?
Ara estic acabant el Grau Superior de piano clàssic a l'ESMUC de Barcelona. L'octubre de l'any passat vaig publicar el meu primer disc, Companyes. Es va presentar al festival La Muga Caula de l'any passat i després a La Nau de Barcelona. A l'abril actuarem al festival Strenes i em fa molta il·lusió tocar a prop de casa. És veritat que en poc temps han passat moltes coses però no tinc la sensació que tot estigui anant massa ràpid.
Del clàssic al rap, com hi arriba?
Sempre m'ha agradat escriure i a l'estiu del 2017 vaig estar a París, en un moment que necessitava temps per a mi. Vaig viure al barri de Saint Denis, en un pis, i allà hi havia un piano. Arran d'això van anar sorgir les cançons. Jo ja tenia abans una inquietud de compondre però no m'havia plantejar mai fer rap. Escoltava molt la rapera francesa Keny Arkana, també diuen que el hip-hop neix en aquest barri i tot plegat em va influir. El desencadenant va ser quan una nit que tornava cap a casa de festa vaig ser assatjada, allò que ens passa sovint a totes, per mala sort. Jo em sentia més vulnerable, no coneixia el barri, la gent d'àllà, no tenia algú a qui pogués trucar. Vaig arribar a casa bé, però em vaig quedar amb sensació d'impotència i ganes de denunciar aquestes coses que al final no pots denunciar d'una altra manera perquè fins que no et violen no pots fer res i tot i així la justícia ja sabem com va. Llavors vaig escriure el tema El món és seu, només per desfogar-me, i a partir d'aquí vaig veure que tenia ganes de parlar de més coses, de l'actualitat, de com em sentia jo com a dona en aquest món, i d'altres temes socials que m'inquietaven.
Precisament un d'aquests temes va ser censurat. Com va viure aquell moment?Hi ha algun tema que vaig escriure a l'octubre, enmig del boom de la tardor passada. Tenia la sensació que ens vulneren els drets com a dones i també com a ciutadans. Vaig treure el disc amb tota la meva il·lusió i em trobo que Spotify m'havia censurat un d'aquests temes, La trama del drama. Saps que aquestes coses passen però quan t'hi trobes no t'ho esperes. Es va fer molt de ressò del fet i al cap d'uns dies el tema ja estava penjat. Finalment va ser anecdòtic.
Podríem definir el disc com a feminista, reivindicatiu i molt personal?Sí, perquè neix molt de la meva pròpia experiència personal, no parlo de res que no hagi viscut jo... Totes aquestes injustícies de què parlo les intento plasmar amb la música, que és un altaveu superpotent.
Amb quines cançons s'identifica més especialment?Companyes és el que més m'agrada, li tinc una estima especial perquè resumeix el moment en què jo estava, en àmbit personal, i la necessitat d'expressar-me i tenir veu com a dona. Feia temps que volia dir coses però no em sentia forta per fer-ho i aquell va ser un moment clau: Trenco amb les pors i inseguretats i tiro endavant amb aquest projecte: jo amb els meus temes i amb l'acompanyament d'una banda.
Quin públic la segueix?Tot i que encara hi ha molts prejudicis amb el rap, jo no considero que hi hagi en els meus temes el punt agressiu que pugui tenir el gènere perquè no em surt dir-ho d'aquesta forma. M'he trobat que hi ha gent més gran que venen als concerts i els agrada la meva música. Després hi ha un públic més jove, de la meva edat, que potser li ressonen més les lletres.
Companyes és una barreja d'estils, això el defineix?Vinc del clàssic i per a mi la part musical és molt important. Barreja tots els estils que a mi m'agraden: flamenc, jazz, funky... i la meva formació de piano. Em va sortir fer-ho amb aquest format perquè tenia moltes ganes de dir moltes coses i perquè m'agrada el groove del rap, però no em vaig centrar en un estil i la música, l'harmonia, la instrumentació, va anar sorgint. Som una banda -guitarra, baix, bateria, i saxo-, però això no és tan atípic, ja hi ha bandes de hip-hop que toquen en viu.
Què oferirà a l'Strenes?Presentarem els temes del disc i algun tema nou que estem muntant. Donem molta importància al directe i estem treballant molt la part escènica.
Per acabar voldria llançar un missatge a les dones?Jo diria que nosaltres també podem, que encara que ens faltin referents i que de vegades ens costi creure que en certs espais tenim cabuda, això s'ha d'anar canviant i és ara, en el present, i les noves generacions que ho hem de fer. Animo totes les dones que tinguin coses a dir i ganes que s'atreveixin."
Maria del Mar Bonet és una cantant i compositora mallorquina amb una llarga trajectòria d'investigació en les músiques populars de les illes Balears, de Catalunya i de tot l'entorn mediterrani. Ha realitzat diversos concerts en diferents punts d'Europa, el nord d'Àfrica, els Estats Units, el Japó i Iberoamèrica, a més de participar en la investigació de noves formes artístiques.
Entre els seus primers èxits es troba “Què volen aquesta gent?”, la seua cançó més contestatària, i la seua versió de “L'àguila negra”, original de la francesa Barbara, que al costat de “No voldria res més ara” aconsegueix ser Disc d'Or a Espanya el 1971.
Un dels seus assoliments més importants van ser l’any 2007, que va ser guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seua labor durant l'etapa de Els Setze Jutges. El 2012 va ser nomenada doctora honoris causa pel Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears.
M'ha agradat aquesta cançó ja que prové d'un poema i la primera vegada que la vaig escoltar vaig poder sentir una mica de nostàlgia ja que quan era xicotet la meua iaia em recitava poemes molt semblants a aquest.
Aquesta cançó és del grup musical Roba Estesa, que reconegudament va guanyar l’any 2015 el premi Sons de la Mediterrània i el 2017, el premi Enderrock. Està format per un sextet nascut l'any 2011 al Camp de Tarragona. S’inspiren en el folk català i ho fan de manera festiva i reivindicativa: elles l’anomenen folk calentó.
Les integrants d’aquest grup musical són: Helena Bantulà , que toca la guitarra elèctrica; Clara Colom és una de les cantants i toca l’acordió; Clàudia Garcia-Albea s’encarrega del violí; Alba Magriñà dona el ritme amb la bateria; Neus Pagès és una altra cantant que toca també la guitarra; Gemma Polo és l’última de les cantants; Anna Sardà s’encarrega del baix, i per últim, Sandra Brake participa en els directes fent el llenguatge de signes, cosa que jo mateixa no he vist en cap grup musical, i dona l’opció a aquelles persones amb sordesa de poder gaudir les lletres del grup.
Com ja he dit, aquest grup fusiona el folk català amb música urbana per tal de fer-la més atractiva. Les referències musicals de Roba Estesa són la Gossa Sorda, Obrint Pas i la Troba Kung-Fu. Les cançons estan inspirades en les seues pròpies experiències que mostren des d’un punt de vista feminista, sense ocultar les contradiccions quotidianes.
En aquesta cançó es podria dir que tracten el tòpic del ‘’carpe diem’’, ja que tant a la lletra com al videoclip animen la gent a riure, cantar i anar de festa, és a dir, a passar-ho bé. Com en moltes cançons, es parla d’amor, però pel que he entens és un amor LGTBI; amb açò el grup dona més visibilitat al col·lectiu i a la normalització de les parelles no heterosexuals.
Recomane tant aquesta cançó com el grup, ja que fan unes cançons molt animades que et poden alegrar el dia.
Lletra de "Viu"
Una festa més amb tu, amb tu, amb tu.
Una festa més amb tu, amb tu, amb tu.
Els colors desperten rialles,
gegants i nans ja estan preparats.
Arriba el seguici amb el foc dels diables,
la festa ja ha començat.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Vaig anar a ballar com tu, com tu, com tu.
Vaig anar a ballar com tu, com tu, com tu.
Com tota la gent del poble
vaig anar a ballar a la Festa Major.
I entre birres i retrobades
va sonar la nostra cançó.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Després d'una nit amb tu, amb tu, amb tu.
Després d'una nit amb tu, amb tu, amb tu.
A ritme de gralles comença un nou dia,
és l'hora d'anar a fer el vermut.
Castells a la plaça, la faixa lligada,
anem a fer pinya tots junts.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Jo et cantaria tota la nit si tu volguessis estar amb mi!
Suu, nom artístic de Susana Ventura, una xica catalana que amb 13 o 14 anys es va obrir un compte d’Instagram on començà a pujar vídeos cantant cançons d’altres artistes i a poc a poc també seues, va llançar l’any passat el seu primer disc: "Natural".
Però la seua trajectòria musical va començar molt abans; quan era petita, als sis anys, aprengué a tocar el baix, i d’ací en endavant a sa casa “Sempre sonava música, i a més ballàvem molt”.
Durant la seua infantesa, odiava el pop, no obstant n’ha acabat fent. A més, ella sempre recorda dos grups que van provocar el click al seu cap: “La pegatina” i “Txarango”. També destaca que es considera una persona molt positiva i això mateix és el que vol projectar en la seua música —com en la seua cançó “Lligar no és lo teu”.
Aquesta és una cançó que vaig descobrir accidentalment mentre escoltava una llista de reproducció a Spotify, i em va sortir com a recomanació basada en els meus gustos musicals. Des del primer moment em va agradar, ja que estava acostumada a escoltar grups com “La gossa sorda”, “Aspencat”, “ZOO”, “Txarango”... Primer de tot, em va cridar l’atenció la lletra perquè conta una història —que Suu ha dit en alguna entrevista que està basada en una experiència que va tindre amb un xic—, i després em vaig fixar en la instrumental: era original i em transmetia alegria instantàniament. En conjunt, aquesta cançó és perfecta per a qualsevol moment: si et trobes trista, contenta o, fins i tot, enfadada, perquè dona un bon rotllo que et puja l’ànim de seguida.
Bon dia, el meu nom és Izan Stone, de primer de batxillerat humanístic.
He escollit aquesta cançó, «Sense tu», per dos motius principals. En primer lloc, perquè tant la cançó com el lloc on va ser interpretada m’agraden. Aquest tema, interpretat per Jennifer Serrano, va representar Andorra en Eurovisió l’any 2006, a la capital de Grècia, i va lluitar per la victòria contra 36 països més. Solament Andorra ha portat cançons en català al que, a dia de hui, és el certament no esportiu més gran, més important i més vist en el món. Lamentablement, Jenny no va aconseguir passar a la Gran Final, que va tindre lloc el 20 de maig al OAKA Indoor Hall.
Jenny, encara que va a representar Andorra, va nàixer a Mieres, Astúries, l’any 1984. La cantant va decidir presentar-se a un càsting en el seu país de residència, Andorra, per representar-la l’any següent a Eurovisió, encara que ella era cambrera. Sense cap experiència als escenaris com a artista i intèrpret, va ser l’elegida pels televots i es va convertir, gràcies al públic, en la representant d’aquest xicotet país catalanòfon.
La cançó «Sense Tu» és un tema de gènere pop que parla sobre una ruptura, la soledat, la valentia i com passar pàgina. Va ser escrita per Rafael Artesero, conegut compositor en el món eurovisiu, que ha participat en els certàmens de 2008, 2011 i 2014, i Joan Antoni Rechi.
Encara que la posada en escena considere que no va ser la més encertada, i tampoc ho va ser la roba de les ballarines, crec que val la pena passar tres minuts escoltant «Sense Tu», ja que la qualitat vocal de la dona és excel·lent i té una bona presència a l’escenari.
Lletra de Sense tu
Mai abans m’he sentit al final del camí
I ara sé que és així
No hi ha res que puguem salvar
Ara sé que aquest cop he perdut la partida
Ha arribat el final
I sé que no hi ha solució
Buscaré una raó per sortir d’aquest món sense tu
Sense tu, sense tu
De sentir-me en el cel, he anat a l’infern
Sense tu, sense tu
Són tan llargues les nits sola en el meu llit
Sense tu, sense tu
I no sé com puc escapar
Vull fugir de la realitat
Oblidar-me del meu passat, caminar sense més
Tot i que sé que al final guanyaré
Oblidar-te em fa mal
Desentendre’m del que ha passat
És difícil saber que és molt dur el que m’espera
Sense tu al meu costat
Sé que no puc somiar
El passat ha passat i no torna
Cal que miri endavant, cal que aprengui a estimar
Sense tu
Sense tu, sense tu
De sentir-me en el cel, he anat a l’infern
Sense tu, sense tu
Són tan llargues les nits sola en el meu llit
Sense tu, sense tu
I no sé com puc escapar
Vull fugir de la realitat
Oblidar-me del meu passat, caminar sense més
Tot i que sé que al final guanyaré
Sense tu, sense tu
De sentir-me en el cel he anat a l’infern
Sense tu, sense tu
He perdut aquest joc, oblidant el que sóc
Sense tu, sense tu
Ara sé que puc escapar
Puc fugir de la realitat
Oblidar-me del meu passat, caminar sense més
Tot i que saps que al final, jo he guanyat
Videoclip extret del disc Al-Tesa (2017) de la rapera d'Almussafes Tesa, acompanyada de JazzWoman, Eryfukksia i Andrea. El disc té com a temes principals la reduperació i defensa de les arrels, de la terra i de la llengua, i el feminisme.
Coneixes el programa d'À punt L'estudi? En aquest episodi (24.07.2018 ), pots conèixer un poc més la rapera Tesa. I també en aquest article a la revista Mirall.
Aquesta setmana, Tesa ens acompanyarà a l'institut per recordar-nos que la lluita contra la violència a les dones continua.
“Chillin” vol dir 'relaxar-se', i això sembla que fan JazzWoman i companyia. La cançó forma part del disc Bagheera, i es mou per la gran quantitat d'estils que hi aporten tots els col·laboradors, entre els quals destaca el dancehall de Hien. A la magnífica JazzWoman se sumen l'esmentat Hien, AGS i Del Olmo, cadascú amb el seu estil personal: el rap de JazzWoman i AGS, el ragga jamaico-valencià de Hien i el melòdic auto-tunejat de Del Olmo.
"JazzWoman no és nova en açò de la música, ni de bon tros. A la seua esquena té uns quants temes en solitari i col·laboracions amb diferents artistes valencians i de la resta de la península. Un dels projectes en el qual més ha sonat és Machete en Boca, el grup de rap femení format per La Prima, San, JazzWoman i La Charli. Al canal de Youtube de JazzWoman es poden trobar algunes de les cançons que ja ha publicat pel seu compte."
Tot i que JazzWoman sol cantar en castellà, aquest tema que us presentem és Nano, una fusió de dancehall, trap, r&b, ritmes llatins... en valencià que va aparèixer el 2017. Parla de l'oblit de la llengua, de la gent del carrer, de l'abandó de la terra... Gaudiu de la seua força!!
La cançó és de l'any 2016. Bad Gyal era una fornera catalana que només amb 20 anys es va convertir en cantant.
Aquesta cançó m'agrada molt, ja que és un estil de música que escolte habitualment. La cançó tracta de la independència de la gent, i al cantar-la en català s'identifica més amb ells; però no té per què solament identificar-se amb els catalans, ja que tots som persones independentment de les normes socials que ens posa el món.
Jo recomane que l'escolteu, ja que us agradarà perquè és música amb un estil actual i a més la lletra és enganxosa i ens fa pensar i comprendre moltes coses que passen i per les quals la gent és independent.
LLETRA:
Fet per mi, hauries d'entendre per què sono així Quan entro a la party engeguen el beat
perquè saben que com jo ja no hi ha res per aquí I quan jo entro a la pista flamisells al dit La Gyal tot ho crema, no deixa res buit La sala s'emplena si corre que estic En el pòdium em desfaso i em sua el que em dius (Eh! me la sua)
Ja saps prou bé que ho sento Em sap greu però no ho lamento Si vols entrar en el joc, first mirem com vas de dancehall No puc perdre el temps Si no balles ni ho intento Perquè ara mateix ja se sap que lo que estic fent es serio
I ell em mira així així el seu cos amb el meu pillant el beat tots els nois mirant-nos embogits Ja saps prou bé que aquí tu ets l'escollit
I ell em mira així així (em mira així, així!) el seu cos amb el meu pillant el beat tots els nois mirant-nos embogits Així que boy, ja ho saps, afortunat!
A rom em sap la boca, tota la roba xopa I per com em mires sé que em vols fer la teva dona Només aquesta nit, no vull ser de cap persona I ara ensenya’m el pis, ens posem una altra copa
I és que jo em veig preciosa, em sento orgullosa Em miro al mirall i penso: que bé estic sola! A mi no em cal ningú, nen, no em ve d'aquestes hores Avui estic molt bé però demà és una altra cosa.
Demà serà una altra cosa Ja saps que és una altra cosa
Després, al dia següent, penso que he perdut el temps I dic: per què fas les coses si en veritat no és el que sents? I estàs molt bé! no et ve d'un parell de nens T'ho estàs muntant tot tu sola, ets una shawty independent.
Clara Andrés (Oliva, 1977) és una cantautora valenciana. S'inicia als estudis musicals a l'Agrupació Artística Musical d'Oliva on tocava l'oboé i formava part de la coral i al mateix temps, Clara Andrés inicia d'una manera autodidàctica l'aprenentatge de la guitarra, que la durà a fer els seus primers esbossos de cançons.
Grava de manera amateur part d'aquestes cançons en diverses maquetes. Però trobem la seua carta de presentació a la maqueta "Inici", autoeditat i enregistrat a la Fournier (La Garriga) el 2005. "Dies i dies" és el seu primer disc, autoeditat i enregistrat també a la Fournier (La Garriga) a la tardor del 2007, on es recullen part de les cançons de la maqueta i altres de noves.
El maig del 2014 s'ha publicat "Entrelinies", tercer treball discogràfic de l'autora. Un conjunt de 9 cançons, o 8 i una entrelínia, teixides com un tot, una peça que té un ordre coherent i que vol contar una història. Parla llavors d’un “després”, d’un moment sentimental passat, unes entre línies que t’acompanyen i que formen part de tu. El seu to, tot i ser nostàlgic, és sobretot reconciliador. Obri un calaix de moments viscuts, n’agafa les entre línies, el torna a tancar i continua.
Roba Estesa és un septet musical femení i feminista que va néixer el 2013 inicialment el 2011 amb el nom Ai, Carai! en Camp de Tarragona format per Alba Magriñá (bateria i percussions), Anna Sardà (baix, violoncel i veus), Clara Colom (acordió diatònic i veus), Clàudia García-Albea (violí i veus), Gemma Polo (veu), Neus Pagès (guitarres i veu) i Helena Bantulà (guitarra elèctrica). Canten en català i fusionen el folk, la rumba, les cançons tradicionals i les cançons "d'autora". El 2015 van ser guanyadores del primer premi "Sons de la Mediterrània".
El 2015 van guanyar el primer premi del Concurs Sons de la Mediterrània organitzat pel Grup Enderrock, que els va permetre finançar part del seu primer disc publicat el 2016.
En Descalces (Descalces), (Coopula Records, 2016) poden trobar-se missatges amb el binomi dona i lluita cobrant especial protagonisme, amb rebuig explícit en els seus concerts a la violència masclista (A la muntanya) i la reivindicació (La reina mora) de la tradició i la memòria. Dona, lluita i tradició amb una lectura pròpia des de la defensa de l'autonomia de les dones i els seus drets.
La cançó Sense Por de Roba Estesa, parla de com s’enfronta la por i com la gent unida poden amb tot.
.jpg)