MARIA DEL MAR BONET - L'àguila negra

Entrada de José Julian (Bat. Humanístic)

Maria del Mar Bonet és una cantant i compositora mallorquina amb una llarga trajectòria d'investigació en les músiques populars de les illes Balears, de Catalunya i de tot l'entorn mediterrani. Ha realitzat diversos concerts en diferents punts d'Europa, el nord d'Àfrica, els Estats Units, el Japó i Iberoamèrica, a més de participar en la investigació de noves formes artístiques.

Entre els seus primers èxits es troba “Què volen aquesta gent?”, la seua cançó més contestatària, i la seua versió de “L'àguila negra”, original de la francesa Barbara, que al costat de “No voldria res més ara” aconsegueix ser Disc d'Or a Espanya el 1971. 

Un dels seus assoliments més importants van ser l’any 2007, que va ser guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seua labor durant l'etapa de Els Setze Jutges. El 2012 va ser nomenada doctora honoris causa pel Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears. 

M'ha agradat aquesta cançó ja que prové d'un poema i la primera vegada que la vaig escoltar vaig poder sentir una mica de nostàlgia ja que quan era xicotet la meua iaia em recitava poemes molt semblants a aquest.

Lletra de "L'àguila negra": 

Un bon dia, o potser una nit,

prop del mar jo m'havia adormit

quan, de cop, el cel s'omple de llum

i un ocell negre surt sense venir d'enlloc. 

Lentament, les ales bategant,

lentament, ell anava girant.

Prop de mi, el batec s'acabà

i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar. 

Els ulls eren de color robí

i les plomes de color de nit.

I al seu front, mil raigs de to suau,

l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau. 

Amb el bec la cara em va tocar,

el seu coll em vaig trobar a la mà.

Fou llavors que jo vaig saber qui,

imatge del passat, volia tornar amb mi. 

Bon ocell, porta'm amb tu al país

d'altres temps, sigues el meu amic.

Com abans, en somnis clars d'infant,

estels i més estels collirem tremolant. 

Com abans, en somnis clars d'infant,

com abans, damunt d'un núvol blanc,

com abans, tu i jo el sol encendrem

i a l'illa del record la pluja llançarem... 

L'ocell negre tombà els ulls al sol,

cap al cel tot d'una emprengué el vol. 

LLUÍS LLACH - La Gallineta

Entrada de Lucia N. (Batxillerat artístic)

Lluís Llach i Grande va nàixer a Girona l’any 1948. És un músic i cantautor en llengua catalana que va pertanyer al grup "Els setze Jutges", i es pot considerar com un dels abanderats de la Nova Cançó. Els seus primers temes formen part de l'estil de "cançó protesta", i destaquen els dedicats a la dictadura franquista, per exemple "L'estaca". De fet, el 1970 va haver d'exiliar-se a Paris, on es va quedar 4 anys i va seguir fent la seua música. Quan va tornar, l'any 1974 (quasi l’últim any de Franco), començà a presentar noves cançons que tractaven altres temes. N'és una bona mostra “Viatge a Ítaca”. Totes les cançons creades per Lluis llach sempre han tingut un públic nombrós encara que selecte, i els seus concerts han sigut un èxit de públic. Llach també està molt compromés amb la política actual, defençant l'independentisme català, que està a l'ordre del dia. 

Precisament en la cançó que hui us mostre tracta el tema de l'independentisme català. La gallineta és una mena de símbol de Catalunya, que diu ben clar: "la gallineta ha dit que prou, no vull pondre cap més ous". Vaig conèixer aquesta cançó gràcies a la classe de música de l’institut, on estàvem donant gèneres musicals en el segle XX, i va aparèixer Lluis Llach com a representant de la música protesta. No escolte massa cançons de Llach perquè em fan sentir trista per tota la història que n'hi ha darrere.

Lletra

La gallineta ha dit que prou,

ja no vull pondre cap més ou,

a fer punyetes aquest sou

que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne

em faré venir un restrenyiment,

no tindrà cap més ou calent

el que de mi se n'aprofita.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

A canvi d'algun gra de blat

m'heu tret la força de volar

però, us ho juro, s'ha acabat!

Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,

que un cop lliurada del botxí

no ha d'haver-hi cap perill

perquè m'entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir

els triaré sans i valents,

que n'estic farta d'impotents

que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,

que jo de verge no en tinc res,

i que, posats a fer, no em ve

d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

Font:

https://es.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Llach

http://www.lluisllach.cat/

LLUÍS LLACH - La gallineta

Entrada 1

L’any 1972, cap a les darreries del règim dictatorial franquista, Lluís Llach compon la Gallineta, una cançó d’autor plena de metàfores que denuncia la repressió de la dictadura en terres catalanes.

Lluís Llach (Verges, Girona, 1948) és un cantautor que compon en llengua catalana obres que destaquen per la seua força lírica i el rerefons social de les seues cançons. En els seus inicis va formar part dels Setze Jutges, un grup que va cercar la renovació de la música popular a Catalunya dins del moviment de la nova cançó. Lluís Llach ha interpretat altres cançons tan cèlebres com L'estaca o El bandoler, que en els anys setanta es van convertir en himnes democràtics contra l'opressió de l'Estat espanyol.

La lletra d’aquesta cançó revolucionària –com són gran part de les cançons escrites per Lluís Llac- instiga a la convicció de dir prou front l’opressió viscuda en aquell temps i també en el nostre– doncs hui en dia encara la seguim sentint cantar a cappella en moltes manifestacions com les que reclamen l’alliberació dels Jordis i consellers que ja porten quasi 4 mesos empresonats. -, i és per això que l’he escollida.

El curs passat a classe de valencià vaig tindre l’oportunitat de poder estudiar a Lluís Llach, una figura admirable i molt important en la lluita contra la dictadura, qui a través de les seues cançons va contribuir a la manifestació contra una repressió massa llarga i que hui en dia encara queda vigent. Malgrat que ja havia escoltat l’Estaca, mai havia sentit la lletra d’aquesta cançó, i va ser quan vaig començar a indagar per YouTube que vaig trobar la Gallineta, què és junt l’Estaca les cançons que més m'agraden d’aquest autor.

Per la seua melodia apagadissa, per la seua lletra reaccionària del moviment obrer contra l’abús de poder de l’Estat contra el poble i per la seua història, la gallineta de Lluís Llach esdevé una cançó obligada i plena de motivació per a tots aquells que volen seguir fent front a aquest món tot ple d’injustícies.

LLETRA:

La gallineta ha dit que prou,

ja no vull pondre cap més ou,

a fer punyetes aquest sou

que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne

em faré venir un restrenyiment,

no tindrà cap més ou calent

el que de mi se n'aprofita.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

A canvi d'algun gra de blat

m'heu tret la força de volar

però, us ho juro, s'ha acabat!

Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,

que un cop lliurada del botxí

no ha d'haver-hi cap perill

perquè m'entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir

els triaré sans i valents,

que n'estic farta d'impotents

que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,

que jo de verge no en tinc res,

i que, posats a fer, no em ve

d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,

visca la revolució.

Entrada 2

El 7 de maig de 1948 naix Lluis Llach a Girona. El seu pare és metge, fill de terratinents i la seua mare és una mestra (havia rebut una educació burgesa). Als 15 anys comença a Barcelona els seus estudis d’enginyeria i dos anys després, es matricula a la Facultat d’Econòmiques.

En 1967 entra en contacte amb el grup intel·lectual d’ “Els Setze Jutges”, desprès es denominaria “Nova Cançó”. El 22 de març de 1967 a Terrassa canta per primera vegada, el seu primer concert.

En 1969 publica el primer disc on es troba la cançó “L’estaca” que  esdevé himne de totes les reivindicacions als Països Catalans. En 1970 debuta a Madrid en un concert, l'opressió franquista li prohibirà que cante per un període de 4 anys. Motiu: “revolucionar  al públic amb la mirada”, també per defendre el català. Lluis s’exilia a Paris. comença a cantar en diferents països: França, Suïssa, Alemanya..

En 1974 torna a Espanya i, és en 1975 quan presenta el disc "Viatge a Ítaca", el més venut amb 150.000 exemplars. En un dels seus recitals és detingut per la policia i torna a exiliar-se, ja que torna a ser un cantant prohibit a Espanya.

Després de la mort de Franco, torna de nou a Espanya en 1976, iniciant una nova etapa.

Des d'aquest moment prossegueix la seua carrera musical amb molts reconeixements i èxits de la mateixa

Treballs més importants:  Els èxits de Lluis Llach (1969) ( inclou l’estaca, a cara o creu...),  Ara i aquí (1970), Com un arbre nu (1972), I si canto tris (1974), Viatge a Ítaca (1975), Campanades a morts (1977), I amb el somriure, la revolta (1982), etc....

La cançó

L'estaca va ser composta en plena dictadura del general Franco, és una cridada a la llibertat i a la lluita per alliberar-se de la dictadura. Ha sigut traduïda en molts idiomes, i s'ha convertit en un símbol de la lluita per la llibertat.

A la cançó s'indica que l'única forma d'alliberar-se de la dictadura és amb l'acció conjunta; la lluita és dura però no cal parar.

Hi hem elegit aquesta cançó no sols perquè ens haja agradat sinó pel que simbolitza, la lluita contra el franquisme d’un poble que ha estat molts anys oprimit i que vol fer tot el que siga possible per canviar-ho. A mes a mes l'hem triada pel ritme i la tonalitat distinta del que en estem acostumats.

Bibliografía 
Wikipedia y la pàgina oficial de Lluis Llach.

ADRIÁN GARCÍA I PABLO RIUS 1ºBACH H

LLUIS LLACH - Venim del nord, venim del sud.

LLUIS LLARCH

venim del nord, venim del sud.

Aquesta canço es de lluis llach, aquest homme, nascut a Girona el 7 de maig de 1948, és un músic, 

cantautor, escriptor i polític català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges 
i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Perseguit pel franquisme, 
als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París. Aquesta cançó critica el nacionalisme, 
el que per culpa d'aquest no pugues fer el que vulgues, critica la violència tota aquella 
que faja dany a altra persona, i per últim critica l'esclavitud, és a dir el fet d'estar retingut en un lloc, 
país, el qual no pots eixir perquè les fronteres imposades pel nacionalisme no et deixen.
 Hi ha que dir que Lluis llarch va viure a l'época del franquisme on tot el que ocurría
 era molt més dur que hui en día. La seua música es caracteritza per tindre un sentiment molt gran
i la melancolia d'haver perdut a algú molt especial. Vaig conéixer aquesta cançó buscant-la en la xarxa 
perquè jo no escolte música en valencià/català i la vaig triar perquè la lletra 
està bonica i el missatge que intenta emetre està molt bé.  

M'agrada la cançó perquè es va escriure en l'època del franquisme on tot estava malament,
 i si ho analitzem bé a poc a poc estem tornant cap d'arrere en el temps,
 cada vegada hi ha mes violència, les persones d'algunes ètnies tenen prohibida 
l'entrada a alguns països, i ademes tenim la tensió entre coreja 
del sud i EUA que en qualsevol moment pot esclatar.

LLETRA

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endíns,
de mar enllàm
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà.
i no sabem himnes triunfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud
de terra endins,
de mar enllà,
seran inùtils les cadenes
d'un poder sempre exclavizant,
que és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

BIBLIOGRAFÍA

https://es.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Llach#Discograf%C3%ADa

http://www.larazon.es/lifestyle/gente/el-pais-petit-de-llach-II10818167 

javier perez 1ºbach c

BETAGARRI - L'estaca

I en temps d'intolerància, un clàssic de Lluís Llach, compost el 1968, cantat pel grup basc Betagarri.

L'ESTACA

L'avi Siset em parlava 

de bon matí al portal 

mentre el sol esperàvem 

i els carros vèiem passar. 

Siset, que no veus l'estaca 

on estem tots lligats? 

Si no podem desfer-nos-en 

mai no podrem caminar! 

Si estirem tots, ella caurà 

i molt de temps no pot durar, 

segur que tomba, tomba, tomba 

ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí 

i tu l'estires fort per allà, 

segur que tomba, tomba, tomba, 

i ens podrem alliberar. 

Però, Siset, fa molt temps ja, 

les mans se'm van escorxant, 

i quan la força se me'n va 

ella és més ampla i més gran. 

Ben cert sé que està podrida 

però és que, Siset, pesa tant, 

que a cops la força m'oblida. 

Torna'm a dir el teu cant: 

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

L'avi Siset ja no diu res, 

mal vent que se l'emportà, 

ell qui sap cap a quin indret 

i jo a sota el portal. 

I mentre passen els nous vailets 

estiro el coll per cantar 

el darrer cant d'en Siset, 

el darrer que em va ensenyar. 

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

ASSEKES (amb Vicent Torrent) - Tio Canya

Versió d'Assekes de la cançó "Tio Canya" d'Al Tall 

Forma part del disc "En poques paraules".

Te'l pots descarregar d'ací

Connecta amb Assekes:
twitter:
Facebook

Myspace

Lletra:

En la pobla hi ha un vell,
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.

Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes,
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.

Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.

Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola,
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.

Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles,
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d'obrir la boca,
i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen,
cròniques del carrer diuen
d'uns nets que té el tio Canya,
que són metges a València,
que són metges a València
professors i gent lletrada.

Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya,
i el pobre vell se'ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya,
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.

Mai parlen en castellà,
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble,
la llengua del tio Canya.

Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta,
que a València has de tornar.

Tio Canya, Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara.

• 
  

LLUÍS LLACH - L'estaca

LLUIS LLACH- L’estaca

"Lluís Llach neix el 7 de maig de 1948 a Girona. Viu tota la seva infància a Verges, un petit poble que no arriba a mil habitants situats al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. És el segon fill fruit del matrimoni Llach-Grande.

El pare és metge, fill de terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació burgesa en la Barcelona dels anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees anarquistes i d'esquerres dominaven l'ambient cultural.

L'existència d'un piano en el domicili familiar marcaria al jove Lluís Llach, qui amb 6 anys començà a compondre les seves primers estructures musicals al mateix temps que aprén l'abecedari.

A l'edat de 9 anys marxà cap a Figueres per a continuar els seus estudis. Al cap de 15 anys, es desplaçaria a Barcelona per cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques.

És un músic i cantautor espanyol de llengua catalana, que va pertànyer al grup de "Els Setze Jutges" i que pot considerar-se com un dels banderers de la Nova Cançó catalana. La seua cançó més popular i més compromesa ha sigut L'Estaca composta l'any 1968. Per les diferents prohibicions que li van fer per a poder interpretar les seues cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, per a presentar "Somniem".”

He triat aquesta perquè pense que una cançó ha de tindre una història i un motiu; aquesta no es queda arrere. Té sentiment, té història i té un motiu: la reivindicació. Crec que encara que la cançó no és nova pot tractar temes actuals, a més a més del significat que té per a la música en valencià.

LLETRA:

L’avi Siset em parlava

de bon matí al portal,

mentre el sol esperàvem

i els carros véiem passar.

Siset, que no veus l’estaca

a on estem tots lligats?

si no podem desfer-nos

mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà,

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si tu l’estires fort per aquí,

i jo l’estiro fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja

les mans se’m van escorxant

i quan la força se me’n va

ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida

i és que, Siset, pesa tant

que a cops la força m’oblida,

torna’m a dir el teu cant:

Si estirem tots ella caurà,

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si tu l’estires fort per aquí,

I jo l’estiro fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

L’avi Siset ja no diu res,

mal vent que se’l va emportar,

ell qui sap cap a quin indret

i jo a sota el portal.

I, mentre passen els nous vailets,

estiro el coll per cantar

el darrer cant d’en Siset,

el darrer que em va ensenyar:

Si estirem tots ella caurà,

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si tu l’estires fort per aquí,

i jo l’estiro fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

Vaig conéixer la cançó quan estava en quart estudiant autors valencians. Al començament no em va agradar gens, no per ser música en valencià, si no pel fet que les condicions auditives no eren bones. Després a una amiga i a mi, ens va quedar en el cap el ritme de la tornada de la cançó i en haver de fer un exercici on estava la lletra, ja em vaig a quedar amb la lletra i amb l’autor.

Les sensacions són bones, pense que no pots expressar que et passa per la pell o el que sents al escoltar una cançó però crec que seria com reivindicació, una lluita interna, ànims, tal vegada impotència i una mica de tristesa, però en un començament són bones i crec que qualsevol persona pot sentir el mateix, ja que no és una cançó d’amor sinó una cançó plena de circumstàncies històriques.

Puc dir que m’agrada per la lletra, per allò que em fa sentir i simplement per ser allò que tots en un determinat moment hem fet, lluitar.

Andrea Zetkin 1er Batx. Humanístic.

AL TALL - Romanç del cec

Un clàssic d'Al Tall sobre la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707

Lletra del "Romanç del cec"
Va ser a la tardor de 1705 que a Altea desembarca Baptista Basset com a general de l'exèrcit de Carles el d'Àustria. Entra en la Marina i passeja per pobles i viles i en moltes comarques als maulets va distribuint armes i donant raons, convencent a tots els llauradors que l'Àrxiduc Carles ha promès suspendre tributs i gravàmens i tot el país li va plantar cara al borbó Felip V.

Els reis i governants de tota Europa es posen a l'aguait i al ple s'aboquen, que està en discussió la corona dels regnes d'Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen, Felip de Borbó i Carles d'Àustria, tals són els seus noms.

Als pobles van renàixer les esperances d'arrancar el poder als nobles senyors i en poques setmanes el camí de València aplanaren; maulets i aliats dominaren pobles i ciutats; d'una punta a l'altra el país va tornar a obrir les arques per traure al carrer les senyeres contra el botifler i l'Arxiduc Carles a la porta de Quart aclamaren i ell feu jurament d'obeir i defendre las lleis.

Del dia que ara esmente guardeu memòria: el 25 d'Abril de 1707 que trista batalla va somoure la terra d'Almansa; l'exèrcit borbó al de l'Àustria va vèncer d'un colp i sense defenses ocuparen comarques senceres.Mal dia va nàixer qui ordenà destruccions i matances. Si el mal ve d'Almansa amb raó diuen que a tots alcança: no es pot oblidar que en la boca del poble ha quedat.

Després que va sotmetre tot el país i va tractar els hòmens amb gran crueltat, pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací.

Senyors i senyores, de la història us hem fet el reconte; si voleu seguir, en els llibres està tot escrit.

OVIDI MOTLLOR. 20 anys de vacances

El cantant Feliu Ventura ha fet aquest dilluns una crida a organitzar una "Festa Ovidi Montllor" arreu del País Valencià coincidint amb el 20é aniversari de la mort del cantant alcoià, que es commemora enguany. A través d'una carta enviada als mitjans de comunicació, amb el títol 'Celebrem Ovidi Montllor.

Carta de convit', Ventura assenyala com a font d'inspiració les 'Festes Estellés' impulsades per l'escriptor Josep Lozano per recordar la figura del poeta Vicent Andrés Estelles. "És hora que el país retorne a l'Ovidi l'estima i el compromís que ell va tindre amb el seu poble: altre cop de part dels bons ", manifesta Feliu Ventura.

Feliu Ventura recorda que el 10 de març Ovidi Montllor farà 20 anys que "se'n va anar de vacances i el trobem a faltar". El cantant afegeix que pel desé aniversari de la seua mort es va organitzar l'Any Ovidi amb centenars de trobades i homenatges per tot el país "i molta gent va descobrir i redescobrir un dels nostres cantants més estimats. De manera espontània es va estendre la seua figura i obra i va calar definitivament en la vida de moltes persones".

En aquest sentit, indica que pel 20 aniversari "ja torna a tocar" i manifesta la seua voluntat de convidar a celebrar l'Ovidi amb la 'Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances' a la manera de les festes Estellés que impulsa l'escriptor Josep Lozano.

"Que cada poble i ciutat tinga aquest any una 'Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances' amb gent reunida per a recordar l'obra d'Ovidi: les cançons, els poemes, les pel·lícules, el teatre,... o simplement brindar i menjar per ell", desitja Ventura.

El cantant afegeix que aquesta festa es podria fer seguint vers per vers la cançó de Les meues vacances o "sense més indicacions ni límits que la imaginació dels organitzadors de cada 'Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances'".

Font: llibertat.cat

Ací teniu la cançó "Perquè vull", una recomanació de Joan, de 1r d'ESO.

AL TALL - Tio Canya

Al Tall és un conjunt valencià de música d'arrel tradicional fundat en 1975 reconegut per la fecunda trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora del seu país a l'estil de la Riproposta italiana, emmarcada dins d'una concepció mediterrània de la música popular.

Compta amb més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic.

Al Tall crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d'antigues melodia i romanços, sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, Al Tall ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània amb una fusió d'estils que configura la seua labor musical com una alternativa important amb vista a situar la música actual del mediterrani al marge d'altres ritmes importats.

Fundadors:

Vicent Torrent, Manuel Miralles i Miquel Gil en 1975.

Formació actual:

Vicent Torrent, Manuel Miralles, Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno, Maribel Crespo.

Instruments:

Dolçaines, saxo, flautes dolça i travessera, acordió, guitarres acústica i elèctrica , guitarrons, bandúrria, llaüt, arxillaüt, busuki, mandolina, baix elèctric, teclats, bateria, percussions menors...

Lletra:

En la pobla hi ha un vell

en la pobla hi ha un vell

que li diuen tio Canya:

porta gorra i brusa negra,

porta gorra i brusa negra,

i una faixa morellana.

Tres voltes només va anar

el tio Canya a València:

primer quan va entrar en quintes

i en casar-se amb sa femella.

La tercera va jurar

de no tornar a xafar-la;

que a un home que ve del poble,

ningú fa abaixar la cara.

Set vegades va fer cua,

set vegades va fer cua,

en presentar uns papers,

per no saber expressar-se,

per no saber expressar-se,

en llengua de forasters.

Aguantà totes les burles,

les paraules agrejades,

i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,

no tens les claus de ta casa:

posa-li un forrellat nou

o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill

Tio Canya tingué un fill

que li diuen tio Canya:

porta gorra i brusa negra

porta gorra i brusa negra,

i una faixa morellana.

Bé recorda el tio Canya

quan varen portar-lo a escola

set anys, la cara ben neta,

ulls oberts, camisa nova.

Però molt més va obrir els ulls

el xiquet del tio Canya

quan va sentir aquell mestre

parlant de manera estranya.

Cada dia que passava,

Cada dia que passava

anava encollint els muscles

per por a que el senyor mestre

per por a que el senyor mestre

li fera alguna pregunta.

Aguantà càstigs i renyes

sens gosar d´obrir la boca

i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,

no tens les claus de ta casa:

posa-li un forrellat nou

o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen

cròniques del carrer diuen

d´uns nets que té el tio Canya

que són metges a València

que són metges a València

professors i gent lletrada.

Quan a estiu vénen al poble,

visiten el tio Canya

i el pobre vell se´ls escolta

parlant llengua castellana.

Però cròniques més noves

expliquen que el tio Canya

ja compta amb besnéts molt joves

que alegren la seua cara.

Mai parlen en castellà

mai parlen en castellà

com han après dels seus pares,

sinó com la gent del poble,

sinó com la gent del poble

la llengua del tio Canya.

Reviscola, tio Canya,

amb gaiato si et fa falta

que a València has de tornar

Tio Canya Tio Canya

no tens les claus de ta casa:

posa-li un forrellat nou,

perquè avui tens temps encara.

Adrián García i Pau Rollán 1º Batx H