Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris M. del Mar Bonet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris M. del Mar Bonet. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de desembre del 2019

MANEL - Per la bona gent

"Manel van ser a Catalunya, fa ja deu anys, el mateix que el gingebre al sushi: una neteja, i de les necessàries, d'un mos a l'altre. El rock català feia anys que agonitzava i el mainstream en la llengua de Bad Gyal caminava mancat d'un grup popular que conjuminara sense complexos la crítica i el públic. Aquest buit vingué a ocupar-lo un quartet de Barcelona que, amb un xiclet i un clip, es van unflar a fer cançons redones." 

Fa un any, Yeray S. Iborra parlava així de Manel en l'article "Diez años del debut de Manel y del resurgir del pop en catalán", a Mondo sonoro (20 minutos). I la veritat és que m'ha arribat al cor això de "la llengua de Bad Gyal" i m'ho pense copiar a la mínima oportunitat. No hi ha qui parla de la llengua de Cervantes, per a referir-se al castellà? Doncs nosaltres podem dir "la llengua de Bad Gyal" per a parlar del català, i sense complexos!! 

Tornant a la cançó, ahir me la va descobrir la meua nóvia i em va encantar. Comença amb la meua estimada Maria del Mar Bonet, que, només amb una paraula, ja em transporta als anys d'institut, uns temps plens de somnis on ens emocionàvem de dia amb Bonet, Llach o, ja en castellà, amb Sílvio Rodríguez, i de nit pegàvem bots amb La Polla Records. 

La cançó de M. del Mar Bonet és "Alenar", un tema de 1977 que comença amb els següents versos: "Tres portes tinc a ca meua / obertes a tots els vents: / la que està oberta per tu, / l'altra per la bona gent...". El tema de Manel és una crítica a la hipocresia i a la falsedat humana. És una cançó friki, i em negue a posar-ne el vídeo oficial perquè, per al meu gust, li lleva tota la gràcia. Tanmateix, si voleu veure'l, ací deixe l'enllaç. A ací teniu també l'àlbum complet "Per la bona gent". No us el perdeu! 

  

LLETRA

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent,
la que està oberta per tu,
l’altra per la bona gent...

Aquí estic,
en ple control dels meus instints, lluint
coartades que et contrastaran
un parell d’amics.

Vinc protegint
les nostres lleis des de petit, tranquil,
que en cap arma hi
trobaràs empremtes dels meus dits...

I és cert que no vaig fer-ho,
no en seria capaç,
i és cert que aquella nit
no era a la ciutat,
però afina les preguntes,
afina les preguntes

Que encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no he dit que m’inspiri una idea,
que em mogui una gran convicció.

Encara no saps si amb el meu pas
pel món faig que sigui una mica millor.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent...

Conec l’argot
de la comunitat, em trobaràs
dins d’una casa respectable,
gaudint de ser estimat.

Encaixo mans,
domino els tons i
arrufo el nas quan veig
comportaments que m’han
semblat del tot inadequats.

I és cert que no vaig fer-ho,
no en seria capaç,
comprova-ho a les
càmeres de seguretat
i afina les preguntes,
afina les preguntes,

Que encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no saps si calculo
els meus actes buscant una retribució.

Encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no saps si dedico la força,
si oriento les meves accions
cap a una banal subsistència o
si estic perseguint algun bé superior.

Mireu l’Innocent Malvat!
Ve tot cofoi i amb el barret
fent un gran gest ha saludat
a una noia i a un soldat.

Se’n ve l’Innocent Malvat!
Remena el cul, somriu a tots,
flagell del mal humor,
assot dels desviats,
garant de la Veritat.

I qui deu ser?
On va, d’on ve? Què vol? Què té?
I què carai li han explicat
que li provoca aquests nivells d’hilaritat?

Encara no saps si soc bo.
Encara no he dit si soc bo.
Encara no saps si em domina la mandra,
si estic espatllat per la por.

Encara no he dit si tinc l’ànima pura
o si em vencen les baixes passions.
Encara no saps quants minuts
necessito que lloïs aquesta cançó.

Encara no he dit si la joia
dels altres em porta només alegria
o em fa brollar dins un verí,
una metzina, una forma subtil de dolor.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent
la tercera per la mort
que la tancarà el meu temps.

dimecres, 24 d’abril del 2019

MARIA DEL MAR BONET - L'àguila negra


Entrada de José Julian (Bat. Humanístic)

Maria del Mar Bonet és una cantant i compositora mallorquina amb una llarga trajectòria d'investigació en les músiques populars de les illes Balears, de Catalunya i de tot l'entorn mediterrani. Ha realitzat diversos concerts en diferents punts d'Europa, el nord d'Àfrica, els Estats Units, el Japó i Iberoamèrica, a més de participar en la investigació de noves formes artístiques.

Entre els seus primers èxits es troba “Què volen aquesta gent?”, la seua cançó més contestatària, i la seua versió de “L'àguila negra”, original de la francesa Barbara, que al costat de “No voldria res més ara” aconsegueix ser Disc d'Or a Espanya el 1971. 

Un dels seus assoliments més importants van ser l’any 2007, que va ser guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seua labor durant l'etapa de Els Setze Jutges. El 2012 va ser nomenada doctora honoris causa pel Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears. 

M'ha agradat aquesta cançó ja que prové d'un poema i la primera vegada que la vaig escoltar vaig poder sentir una mica de nostàlgia ja que quan era xicotet la meua iaia em recitava poemes molt semblants a aquest.




Lletra de "L'àguila negra": 

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m'havia adormit
quan, de cop, el cel s'omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d'enlloc. 

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s'acabà
i, com caigut del cel, l'ocell es va aturar. 

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l'ocell, rei coronat, portava un diamant blau. 

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi. 

Bon ocell, porta'm amb tu al país
d'altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d'infant,
estels i més estels collirem tremolant. 

Com abans, en somnis clars d'infant,
com abans, damunt d'un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l'illa del record la pluja llançarem... 

L'ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d'una emprengué el vol. 

divendres, 23 d’octubre del 2015

Què volen aquesta gent?

Eva ens proposa des del grup Stop Diverfòbia una cançó perquè recordem uns temps sense llibertats.

Ací hi ha la versió dels gitanos catalans Sabor de Gràcia:


I ací la cançó original, amb una Maria del Mar Bonet ben joveneta, tal com la recorde quan la vaig vore per primera vegada a l'aplec de Castelló del 82 quan jo tenia 15 anys i somiava un país ben diferent del que hi ha ara.



Ací tens una versió més rockera de Mesclat i una altra de La Gossa Sorda (comença al segon 45).


Lletra de Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

Història de la cançó (Wiquipèdia)

Què volen aquesta gent? és una cançó de 1968, composta per Maria del Mar Bonet amb la lletra d'un poema de Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. Arran d'un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar canviant-li el nom per A trenc d'alba o De matinada.

Segons declaracions recents de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, la cantant i el poeta decidiren de fer conèixer la mort de Rafael Guijarro, només apareguda en una breu notícia als diaris, però que -segons es deia- havia estat provocada per la policia en llançar-lo per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de romanço /.../

La mort de Rafael Guijarro. Rafael Guijarro Moreno era un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social i zelador en un ambulatori del "Seguro de Enfermedad", que militava en el FAR, un grupúscle maoista escindit del PCE-ML. Detingut, la policia el portà a casa seva per fer-hi un escorcoll i, una vegada allí, s'hauria llançat (o l'haurien llançat) daltabaix d'un sisè pis en presència de sa mare. El número 41 de Cuadernos para el diálogo de febrer del 1967 li dedicà l'editorial De madrugada, que fou immediatament respost per una nota oficial, d'inserció obligatòria, a publicar al número 43 de la mateixa revista, a l'abril del mateix any. /.../