ÀNGELA és un grup de “trap social”, com els agrada dir-se als protagonistes, i està format per Valèria Aznar i Fèlix Colomer, parella afectiva i professional que comparteix la passió per la cultura, especialment la música, el cinema i el teatre. A més del nou projecte musical Àngela, treballen a la revista TimeOut fent recomanacions teatrals a través de vídeos setmanals.
Les cançons del grup tracten temes socials: l’amor prohibit –representat per la relació eròtica entre Frida Kalho i Chavela Vargas–; el racisme viscut per un menor migrat durant un viatge en metro; l’esclavitud –des del punt de vista d’una xica esclava que s’aconsegueix alliberar–; l’avortament –explicat per una adolescent que ha de dir als pares que vol avortar–; la violència policial –representada per un guàrdia civil que dubta de la seua feina–, o la violació –mostrada en la cançó que presentem.
“Una de cada tres” tracta sobre la violació real que va patir Aznar i és una crida a la sororitat i a la denúncia. El títol fa referència al fet que una de cada tres dones pateix violència sexual o física i s’inscriu dins del moviment #MeToo, que pretén trencar el silenci i fer visible aquesta violència. La cançó, publicada l'any 2020, critica la hipocresia d’una societat que diu defensar les dones però en realitat les culpa del que els ha ocorregut. La protagonista explica la dificultat de fer pública una experiència com la violació i afegeix que ”requereix de gran valentia perquè, un cop oberta la porta, et plouen crítiques i voldries tornar enrere, però ja no pots“.
Elisa Borredà és la Tia Figa, una xica de Benigànim que es va estrenar fa un parell d’anys amb “Trap brut”, un senzill fresc amb un rerafons feminista i orgullós de les arrels, que m’ha sorprès molt agradablement. El vídeo té també una factura interessant que li trau molt de partit a una butaca enmig de l’horta. No et perdes la sororitat de la lletra ni el seu col·loquilisme orgullós: “Mante, no me toques los ovaris que si no t’estampe… m’auela m’ha dit que la meua cosina s’ha posat, de nou, a festejar”.
Ací pots vore l'artista participant en el documental En la brecha (2018), un documental interactiu que denuncia el biaix de gènere en el treball.
Maluks és un grup valencià que va veure la llum a principis del 2019. Format per quatre joves, s'ha estrenat amb "Fins l'alba", una mescla de dancehall, reggae, cúmbia i dub mooooolt ballable i enganxós. A més a més, la lletra té molla i fa una crítica necessària a l'assetjament que pateixen les dones en els espais d'oci.
La lluna s'encén, ja cau la nit
ritme de dancehall m'arriba al cos
Tinc força pa' ballar fins l’alba em menege,
em creme, em deixe portar.
Highlight en la mirada igual que al seu vestit,
ella és l’ama de la festa fent el niddle eye
però la llibertat s'esfuma,
ixes de l'amagatall.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, ja.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, que em vull marcar el... jiggy jiggy, fora del meu ball
jiggy jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre lluitant
Jiggy Jiggy, fora del meu ball
Jiggy Jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre ...
make my body move
make me body dance
Invades mi espacio y violentas mi whine
no valen excusas no va a funcionar
a nuestras hermanas no te vas a acercar
yo perreo sola y no busco más.
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
Mirant als col.legues com si fores guai
Em fas un escáner de dalt cap a baix
ves-te’n, que em vull marcar…
Et creus amb el dret d’apropiar-te l’espai
mirant els col·legues com si fores guai.
Em fas un escàner de dalt cap a baix
Yo perreo sola y no busco más.
jiggy jiggy, fora del meu ball
jiggy jiggy no pararé de vibrar
valentes, unides i sempre
lluitant jiggy jiggy, fora del meu ball jiggy jiggy
La companyia The Feliuettes fa un cabaret reivindicatiu i amb un humor que es riu fins i tot d’elles mateixes. En el seu espectacle Akelarre (Un musical feminazi), i tal com expliquen en la sinopsi, “es pregunten sobre el món que els ha tocat viure i sobre com transformar-lo, sent dones. A través de l'esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.”
En la cançó que recomanem –i que ben bé podria ser la banda sonora de qualsevol pel·lícula de Disney– les tres intèrprets, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, ens interpel·len sobre les promeses de les edulcorades pel·lícules de prínceps i princeses i el contrast amb la realitat.
La direcció del cabaret és de Míriam Escurriola. Els textos, de Clàudia Cedó, Cristina Clementa, Xavi Morató, Mireia Giró, Gerard Sesé, The Feliuettes i Míriam Escurriola. I la música, de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé. La lletra de "Disney em va dir" és de Xavi Morató i la música, de Gerard Sesé.
Vídeo elaborat a partir de les imatges fetes pel primer de Batxillerat de Ciències de l'IES Isabel de Villena en defensa d'una masculinitat creadora d'igualtat. Novembre de 2018.
No et perdes la lletra de la cançó "Clara nit" del grup Atzembla, amb Vera i Bàrbara, de Mafalda.
Atzembla - Clara nit (amb Vera i Bárbara
de Mafalda)
LLETRA
És
a cada moment quan tens l’oportunitat
de
no contribuir i fer un pas al costat.
És
a cada moment i el temps se t’està acabant.
Qui
voldràs ser, opressor o alliberat?
Tu,
tria!
A aquestes altures
ja deus haver tastat
tots
els privilegis que envolten el nostre fal.
Ha
estat un plaent viatge com si no et tocara
i
saps que, coherent, no et queda asil a la ignorància.
I
cal que aprengues a renunciar.
A aquestes altures
ja et deu haver xapat
la
boca alguna dona amb la seua veritat.
Has
après, en perdre, a mantindre-la tancada.
I
saps que així ha de ser fins que t’embrute la batalla.
I
cal que lluites del seu costat.
A aquestes altures
ja deus haver pagat
l’ínfim
preu que es cobra el patriarcat.
Xiquet,
sigues valent mentre et fique la gasa.
I
ara, et menges ferm tota la merda que et passa
i
tens els sentiments esquinçats.
A aquestes altures
ja et deus haver odiat,
obligant-te
a lluir eixa masculinitat.
Agafa
un bon amic i dóna-li un bes a la boca
i
trenca amb l’homofòbia que et domina i t’empresona
I
sent, i sent-ho tot fins al final.
Traïm-nos
sense frens, sense dubtar.
Trenquem
amb qui vam ser
per
construir, amb les runes, un nou temps,
sent
sincers amb nosaltres mateix per canviar.
Siguem
la clara nit que no impedeix la lluna brillar.
Traïu-vos
sense frens, sense dubtar.
Trenqueu
amb qui vau ser
per
construir, amb les runes, un nou temps,
sent
sincers amb vosaltres mateix per canviar.
Sigueu
la clara nit que no impedeix la lluna brillar.
Una altra vegada,
torne a elegir una cançó de Pupil·les, un grup de rap en valencià de lletres
literàries, feministes i reivindicatives, que, encara que siga de rap, té
influències d’altres estils com musicals com el punk, el hip hop i el reggae.
Tenen com a referents artistes coneguts com Mala Rodríguez, Gata Cattana,
Obrint pas, La Gossa Sorda o Aspencat.
El seu origen té
lloc al barri de Benimaclet, a la València de l’any 2014, quan els seus
integrants (Mireia Matoses, Natàlia Pons, Montse Morales de veus i Joan Rodríguez
de punxadiscos), que gaudien de la música dels concerts, s’adonaren que era
necessària la presència, quasi inexistent per aquells moments, de grups amb
missatges reivindicatius i feministes. Per això pensaren: Per què no fer el
nostre propi grup?
Aleshores, des
d’aquell moment fins ara, s’han dedicat a l’elaboració de temes que haurien
d’haver tingut molt més èxit del que realment han tingut per la importància del
missatge feminista que volen transmetre, el qual es veu reflectit perfectament en
la cançó que he triat, “Colps de puny”, un encàrrec per a un curtmetratge que
es difongué per A punt, i que denuncia l’horrible assetjament que les dones
patim pel carrer, les fastigoses situacions per les quals hem de passar pel
simple fet de ser dones i voler ser lliures, siguen quines siguen les nostres
vestimentes o el nostre maquillatge.
Estic segura que
totes les que esteu llegint aquesta entrada heu sigut víctimes d’alguna
d’aquestes situacions més d’una vegada, com a mínim, i sabeu que no es tracta
de moments agradables de viure ni de recordar. Per tant, veureu com jo la
importància de difondre aquest vídeo i de fer tot el possible per finalitzar
l’assetjament al carrer.
Pàgina oficial:
https://es-es.facebook.com/PupilesOficial/
Lletra:
Gira la mirada
espantada caminant,
té por a la nit,
carrers mal il·luminats.
Escolta xiular
dèbil, cada colp més prop
apreta el pas de
pressa com si anares a galop.
Des d'un cotxe al
semàfor la conviden a pujar.
Són dos homes
somrient-li, dient-li obscenitats.
Ella baixa el
cap: "a casa vull arribar,
respondria el que
pense però la nit em fa fredat".
Al dia següent
continua el seu malson,
des d'un bar la
criden: "Mamita que bombón!
Eres un bellezón,
vas siempre sola?
Quieres tomar
algo conmigo a deshora?"
Rebufa i
s'angoixa, torna a baixar el cap,
apreta fort el
puny, tan fort que es fa un arrap.
Anava a
treballar, no ha pogut evitar
canviar-se de
vorera i enfadar-se per creuar.
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Silenci! No vull
cap opinió,
si em maquille és
perquè vull no per les vostres ovacions.
La meua
vestimenta no justifica l'agressió,
si crides quan jo
passe és violència i opressió.
El meu cos la
meua pàtria i la defensaré,
qualsevol
intrusió la respondré amb ungles i dents.
Cansada de mirar
cap altre lloc,
estic tan
enrabiada que no puc fer oïds sords.
Cap a casa no
vull ser valenta, vull ser lliure,
vull escriure que
tinc motius per viure.
I a l'assetjador
el farem fora, ja està bé!
No tindreu cap
poder sobre mi, mai més!
Ni hui, ni ahir,
ni mai, em plante, et faré front.
Ni hui, ni ahir,
ni mai, he fet fora la por.
Sóc jo la que em
done dignitat.
Jo sóc la que
m'estime de veritat.
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Colps de puny,
fugir de la gàbia
colps de puny,
per vèncer la infàmia
colps de puny,
que calmen la ràbia
colps de puny,
colps de puny
Farta de què em
criden, farta d'aguantar.
El carrer és meu
i reclame el meu espai.
Vull caminar
tranquil·la i segura pel veïnat.
El meu cos no és
públic, jo sóc l'ama i és privat.
Hui parlaré sobre Roba Estesa, un grup femení i feminista català, format per 8 membres. Aquesta banda va sorgir el 2011 a les comarques del Camp de Tarragona amb el projecte "Ai! Carai!". Com a reformulació d'aquest va nàixer Roba Estesa el 2013. Les membres que formen part de Roba Estesa són: Alba Magriñà, bateria i percussions; Anna Sardà, baix, violoncel i veus; Clara Colom, acordió diatònic i veu; Claudia García-Albea, violí i veu; Gemma Polo, veu; Neus Pagès, guitarres i veu; Helena Bantulà, guitarra elèctrica, i Sandra Brake, intèrpret en llengua de signes.
El seu estil és molt original, de fet, fan una fusió de folk, rumba catalana, cançons tradicionals i cançons "d'autora", i anomenen el seu estil com a "folk calentó". També en modifiquen els ritmes i les melodies, ja que consideren que "allò tradicional i popular" està en un procés de canvi constant; a més, tracten temes com les contradiccions quotidianes partint d'un marc teòric que enllaça les seues experiències des de l'esperit crític del feminisme.
Són guanyadores d'una sèrie de premis com: el 2015, el Primer Premi del Concurs Sons de la Mediterrània organitzat pel Grup Enderrock (revista catalana); el 2017, Premi Grup revelació pel millor disc de folk per «Descalces» (un dels àlbums que tingué molt d'èxit), a més a més, també guanyaren el premi de la crítica al millor disc revelació de l'any; I millor cançó de folk gràcies a «Viu».
He triat aquest grup perquè m'agraden molt les seues cançons, em transmeten felicitat, alegria, ganes de fer i fer, valentia amb els seus missatges. Són un grup molt equilibrat quant al que es dedica cadascuna i com de bé es compenetren. Les vaig conèixer per pura casualitat, ja que jo estava escoltant cançons vàries i de sobte, la cançó que he triat per a l'entrada, se'm va posar i va agradar-me moltíssim, m'alegro molt de què el reproductor aleatori de YouTube m'hagi presentat aquesta meravella.
El missatge d'aquesta cançó, com bé indica el seu nom, és una crítica feminista que vol transmetre que les dones no hem de servir els homes, que ens podem servir per nosaltres mateixes i que som capaces de fer el que siga sense la intervenció d'un home, encara que ells ho pensen. Recomane aquesta cançó a tot el món, ja que ja és hora de canviar la mentalitat de tothom, però sobretot dels que encara pensen que les dones han de tindre uns treballs (com els de l'àmbit domèstic) i els homes uns altres; aquest missatge ha d'arribar fins als més majors!
Us deixe la cançó ací i espere que us agrade:
Lletra de Roba estesa
Tenim l'alegria de viure,
tenim la sort de ser aquí.
Volem arribar més enllà,
sabem que no serà fàcil camí.
Reservem totes les forces
perquè quan el dia arribi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!
Tenim la dissort de ser valentes,
tenim les mans, tenim els pits.
Volem que per tot lloc ressoni
el que ha sigut sempre el nostre crit.
Reservem l'afany de riure
perquè el plor no ens entristeixi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!
Escolteu amb atenció aquest crit que ara ressona
entre murs blancs i parets, escriurem la bona nova.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó,
farem que per tot s'escolti el gran dolor del vostre plor.
Trencarem les vaixelles, estriparem llençols,
les criades ara empaiten aquell tal senyor Ramon.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó
i amb l'amor com a proclama farem del món un tot nou.
El senyor Ramon ja no empaita les criades!
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
Com que no ens aporta informació, ens copiem la informació que ens donen de Joina Canyet al diari Empordà el 15 de febrer del 2019.
"Nascuda a Biure d'Empordà, la pianista Joina Canyet (1996) ha debutat com a cantant de rap amb el seu primer disc, Companyes, que presentarà al Festival Strenes de Girona, un disc autoeditat on el rap i el pop es fusionen a la perfecció. El seu primer treball és una crida al feminisme i l'apoderament de les dones, i també un cant a la llibertat d'expressió.
En poc temps s'ha convertit en un dels noms de l'emergent escena de rap en català. Creu que tot va molt ràpid?
Ara estic acabant el Grau Superior de piano clàssic a l'ESMUC de Barcelona. L'octubre de l'any passat vaig publicar el meu primer disc, Companyes. Es va presentar al festival La Muga Caula de l'any passat i després a La Nau de Barcelona. A l'abril actuarem al festival Strenes i em fa molta il·lusió tocar a prop de casa. És veritat que en poc temps han passat moltes coses però no tinc la sensació que tot estigui anant massa ràpid.
Del clàssic al rap, com hi arriba?
Sempre m'ha agradat escriure i a l'estiu del 2017 vaig estar a París, en un moment que necessitava temps per a mi. Vaig viure al barri de Saint Denis, en un pis, i allà hi havia un piano. Arran d'això van anar sorgir les cançons. Jo ja tenia abans una inquietud de compondre però no m'havia plantejar mai fer rap. Escoltava molt la rapera francesa Keny Arkana, també diuen que el hip-hop neix en aquest barri i tot plegat em va influir. El desencadenant va ser quan una nit que tornava cap a casa de festa vaig ser assatjada, allò que ens passa sovint a totes, per mala sort. Jo em sentia més vulnerable, no coneixia el barri, la gent d'àllà, no tenia algú a qui pogués trucar. Vaig arribar a casa bé, però em vaig quedar amb sensació d'impotència i ganes de denunciar aquestes coses que al final no pots denunciar d'una altra manera perquè fins que no et violen no pots fer res i tot i així la justícia ja sabem com va. Llavors vaig escriure el tema El món és seu, només per desfogar-me, i a partir d'aquí vaig veure que tenia ganes de parlar de més coses, de l'actualitat, de com em sentia jo com a dona en aquest món, i d'altres temes socials que m'inquietaven.
Precisament un d'aquests temes va ser censurat. Com va viure aquell moment?Hi ha algun tema que vaig escriure a l'octubre, enmig del boom de la tardor passada. Tenia la sensació que ens vulneren els drets com a dones i també com a ciutadans. Vaig treure el disc amb tota la meva il·lusió i em trobo que Spotify m'havia censurat un d'aquests temes, La trama del drama. Saps que aquestes coses passen però quan t'hi trobes no t'ho esperes. Es va fer molt de ressò del fet i al cap d'uns dies el tema ja estava penjat. Finalment va ser anecdòtic.
Podríem definir el disc com a feminista, reivindicatiu i molt personal?Sí, perquè neix molt de la meva pròpia experiència personal, no parlo de res que no hagi viscut jo... Totes aquestes injustícies de què parlo les intento plasmar amb la música, que és un altaveu superpotent.
Amb quines cançons s'identifica més especialment?Companyes és el que més m'agrada, li tinc una estima especial perquè resumeix el moment en què jo estava, en àmbit personal, i la necessitat d'expressar-me i tenir veu com a dona. Feia temps que volia dir coses però no em sentia forta per fer-ho i aquell va ser un moment clau: Trenco amb les pors i inseguretats i tiro endavant amb aquest projecte: jo amb els meus temes i amb l'acompanyament d'una banda.
Quin públic la segueix?Tot i que encara hi ha molts prejudicis amb el rap, jo no considero que hi hagi en els meus temes el punt agressiu que pugui tenir el gènere perquè no em surt dir-ho d'aquesta forma. M'he trobat que hi ha gent més gran que venen als concerts i els agrada la meva música. Després hi ha un públic més jove, de la meva edat, que potser li ressonen més les lletres.
Companyes és una barreja d'estils, això el defineix?Vinc del clàssic i per a mi la part musical és molt important. Barreja tots els estils que a mi m'agraden: flamenc, jazz, funky... i la meva formació de piano. Em va sortir fer-ho amb aquest format perquè tenia moltes ganes de dir moltes coses i perquè m'agrada el groove del rap, però no em vaig centrar en un estil i la música, l'harmonia, la instrumentació, va anar sorgint. Som una banda -guitarra, baix, bateria, i saxo-, però això no és tan atípic, ja hi ha bandes de hip-hop que toquen en viu.
Què oferirà a l'Strenes?Presentarem els temes del disc i algun tema nou que estem muntant. Donem molta importància al directe i estem treballant molt la part escènica.
Per acabar voldria llançar un missatge a les dones?Jo diria que nosaltres també podem, que encara que ens faltin referents i que de vegades ens costi creure que en certs espais tenim cabuda, això s'ha d'anar canviant i és ara, en el present, i les noves generacions que ho hem de fer. Animo totes les dones que tinguin coses a dir i ganes que s'atreveixin."
Cnidari fan una música enèrgica i amb garra. Iris fa sonar una guitarra ferotge; Laura aporta experiència i mestria al baix; Marta, amb la bateria, et fa eixir el cor del lloc, i Natàlia té una veu que concert rere concert va a més. Toquen temes contundents, amb un feminisme gens edulcorat i un objectiu clar: "Tres coses has d'aprendre: 'riot grrrls' mai moriran, una dona una revolta, i aturem la violència masclista!"
Cnidari va editar el seu treball “S/T” l’any 2017. Fan un punk feminista i recullen l’herència riot grrrl però en valencià. Ací pots escoltar el seu treball S/T de 2017. El seus primers concerts van ser a Benimaclet i al Cabanyal. A Xàtiva compartiren cartell amb les sevillanes de Generación Basura. Ací et deixem el cartell, que ens agrada molt.
Les Cnidari diuen: “Volem teixir aliances contra el cisheteropatriarcat que ens oprimeix, amb tots els mitjans de què disposem. La música és una ferramenta que ens ha acompanyat sempre, i també volem ser visibles ací. Volem fer soroll i que ens escoltes, dalt i baix dels escenaris. Volem fer-ho juntes, amb tu”.
Lletra d’Autodefensa feminista
Les persones com tu
Encenen el meu foc
La teua arrogància
Encén el meu foc
Les teues guerres de poder
Encenen el meu foc,
encenen el meu foc
Prendré els carrers com gata solitària
Els llocs obscurs no em fan por
Si escolte unes passes que s'apropen...
Autodefensa feminista
Si ens toquen a una, ens toquen a totes
Autodefensa feminista
Sent la nostra ràbia
Autodefensa transfeminista
He conegut les Cnidari perquè unes músiques basques (HDH Rock Taldea) em van compartir l'article "El 'raiot' que no cesa". I buscant, buscant m'he trobat amb el blog Fusa Activa, que tal com expliquen elles mateixes: "va nàixer com un blog baix el nom de Soroll Uterí l'any 2010 amb dos objectius principals: donar difusió als projectes feministes i antipatriarcals relacionats amb la música (fanzines, festivals, jornades, programes de ràdio, etc.) i conrear una llista de grups de música formats per dones i mixtos, amb la intenció de potenciar nous referents.
Més tard vam crear un col·lectiu musical - feminista, i actualment, som una plataforma virtual que intenta dur a terme els següents objectius: difondre projectes feministes / antipatriarcals relacionats amb la música (dotar de contingut polític); difondre grups mixtos i 100% formats per dones (visibilitzar); evidenciar les diferents violències masclistes que incideixen sobre les nostres vides (relacionades amb l'entorn musical); evidenciar l'existència d'un (hetero)patriarcat musical; fer visibles altres referents; conéixer diferents tipus d'apoderament de les dones que han sorgit als entorns musicals (moviment riot grrrl, etc.); crear debat; potenciar la participació de les dones als escenaris i crear xarxa i incidir en el nostre entorn”.
Videoclip extret del disc Al-Tesa (2017) de la rapera d'Almussafes Tesa, acompanyada de JazzWoman, Eryfukksia i Andrea. El disc té com a temes principals la reduperació i defensa de les arrels, de la terra i de la llengua, i el feminisme.
Coneixes el programa d'À punt L'estudi? En aquest episodi (24.07.2018 ), pots conèixer un poc més la rapera Tesa. I també en aquest article a la revista Mirall.
Aquesta setmana, Tesa ens acompanyarà a l'institut per recordar-nos que la lluita contra la violència a les dones continua.
ATUPA és un jove grup de Montcada, de l’Horta Nord (València), que ix de l’amistat i l’amor pel rap. Està format per quatre xics, Adrià Aguilar, Fran Yera, Robert Palanca i Fernando Boix. Aquest grup de rap en valencià ha publicat tres discos: “Quatribarap”, “Extension Pack” i “Quasi res porta el diari”, de 2012, 2014 i 2016 respectivament. El rap sempre ha sigut un gènere que s’utilitza molt per reivindicar causes socials. Aquest grup critica la societat que hi ha al país però també al País Valencià, utilitzant sempre una mica d'humor o ràbia per fer més expressiva la forma de criticar la societat.
Hem escollit aquesta cançó perquè parla de la gent jove que lluita pels drets de la societat i de mobilitzar col·lectius per reivindicar els problemes de la societat. A més, amb el ritme tan contagiós que li donen, és fàcil d’escoltar moltes vegades sense que es faça avorrit.
LLETRA:
Orgullosa, he pres la decisió.
M'he alçat amb el cap i amb el cor
i m'adone que és així com som.
Som les millors del món.
És clar que sí,
sent un gran orgull per la forma en què vivim.
Ahà, això és així,
sols depèn de tu si et vols unir.
Hui t'has alçat i t'has menjat el món
i estàs decidida a canviar el teu món.
Has anat a l'assemblea per primer cop,
has trobat que no estàs sola al teu entorn.
Estic amb fil teixint noves xarxes.
Estic al llit llegint per a formar-me.
Estic al mic fent hits pamfletaris.
Estàs amb mi i així és suportable.
Vull dir, ens desconstruïm.
Vull dir, sense defallir.
Vull dir, camaradejant.
No sé si estàs pensant en això que et vull dir.
Ah, estil assaig error.
Si veem que així no, reinventem el com.
Som ben conscients que està per fer tot,
així que som pacients i anem a poc a poc.
Perquè anem lluny,
agafe el model que impera i li canvie el discurs.
Perquè el futur no és tu i sols tu,
és fer-ho en comú i no per damunt de ningú.
Orgullosa, he pres la decisió.
M'he alçat amb el cap i amb el cor
i m'adone que és així com som.
Som les millors del món.
Entre bambolines estaré sempre,
actors i actrius, molta força i tot el meu respecte.
Estem en el mateix combat, tu tan de discos vip i swag,
nosaltres impro i botelló als parcs.
A mi em mola la dansa,
per menejar la pelvis no sóc poser, em cansa.
Volem el dret a decidir, això sí que és de puta mare,
fill de la gran dona que et va parir.
Tu, tan de bous? No, tu tan de Tutankamon.
Vius uns quants segles passats, tradicions evolucionen, come on!
Que jo a les falles us convide,
però sempre i quan siguen populars i combatives.
No és prou amb escriure cançons, ho sabem,
ni darrere l'ordinador amb 140 caràcters.
Cal eixir als carrers, mobilitzar col·lectius,
eixir al món amb ganes de menjar-nos-el.
Però ''this is the jungle nigga''.
No, aquest és el món que volem vore,
que siguem nosaltres mateixa qui s'autogoverne,
que la política la fem, no ens la fan, joder!
Orgullosa, he pres la decisió.
M'he alçat amb el cap i amb el cor
i m'adone que és així com som.
Som les millors del món.
Som les multimilitants que tenen somnis clars, que alliberen espais.
Som les que la festa fan, eixint al barri al clam de crear teixit social.
Som el model exemplar de solidaritat contra el gran capital.
Som putos guerrers edetans, espentant els motlles, netejant els rucks.
Ens partim la cara al carrer i al camp,
democratitzant els murs amb esprai.
Fem-los saber que juntes som fortes.
Som conills rebels, vaga de totes.
Que es note que la joventut organitzada
pot parar el que es propose.
Molt fort és que fem que els xiquets
abans que Messi vulguen ser Anna Grabriel.
Paper, acords, passió pel que calga.
La revolució, cançó diària.
Fan de farts que fan que falçs amb fam van
creant el rap que fa un gran cop a la taula.
Músics al carrer, fent front.
A disposició els meus sons.
Mira como se alzan esos puños al pasar.
Yo, de la asamblea voy directo al escenario.
Orgullosa, he pres la decisió.
M'he alçat amb el cap i amb el cor
i m'adone que és així com som.
Som les millors del món.
És clar que sí,
sent un gran orgull per la forma en què vivim.
Ahà, això és així,
sols depèn de tu si et vols unir.
ZOO és un grup de Gandia que fa rap, hip-hop, rock i ska però també mescla ritmes electrònics. Les lletres de les cançons tracten qüestions polítiques i socials d'actualitat. Naixen l’any 2014 amb Panxo (ex d’Orxata Sound System) i Sophy Zoo. L’any 2014 van tindre un enorme èxit amb la cançó "Estiu", que formava part del seu primer treball Tempestes venen del sud, i des d’aleshores no han parat de participar en festivals al País Valencià i Catalunya.
El 2016 van publicar el single Esbarzers i camins. El segon disc, Raval, va ser presentat el 24 de març de 2017. El nom es referia al Raval de la història, la perifèria que acull els marginats socials però que sovint ha estat el bressol d'expressions artístiques que s'acabarien popularitzant. Durant l'any 2018 han publicat tres singles més: Robot, Omertà i Cançons d'ofrena.
En aquest tema que us presente, canten acompanyat de la rapera valenciana JazzWoman.
Lletra de Cançons d'ofrena
Era difícil suportar la pressió,
les xarxes i el nou home projectant un superjò,
autocrítica ferotge, fins que caiga sang al full
no té cabuda l'orgull en este viatge
Deconstrucció, algunes coses fan por,
abandonar-se al modus vivendi de l'opressor,
cedir, perdre les forces, sentir-se un traïdor
sumir-se en la concòrdia, oblidar-se del dolor
d'un grapat de llocs possibles ell va caure en el millor, sa casa
blau mar, blau cel, i vida grisa
tan fràgil la cuirassa que tapa a l'home nu
i el vent remou la brasa, i el foc desfà l'iglú
baixen costera avall els fills de la agonia,
les males companyies del futur...
creuen el descampat i es tomben a la via
sabent que on sobra realitat no hi cap el glamour
Cançons d'ofrena, maten el nervis i la pena
com si no vaig a desfer el nuc
visc en el misteri del poema
tot el que vam fer va ser per tu.
Tots sentim la pena
Qui no mossega, te berena.
Sempre són diners, per això me n’ix la fera.
Treballar per estudiar
I fer allò que sempre he somiat ha sigut una condemna.
Tots volem ser amics, agafar informació, travessar, manipular…
Ací comença la traïció.
A la leona le quité yo la melena
Les llàgrimes que tira, ja no causen sensació.
Quedant-me afònica,
Jo vull un món millor
Aprendre de quan caus
La solució és l’acceptació
Bones persones regalant-vos el seu temps,
done les gràcies i molt d’amor a totes elles
Que lluiten, que criden, que tenen poder
Que saps que ningú perd el dret d’aprendre
Si no som per tots, qui em va a defendre
Si no és per tu qui em va a entendre
Aquesta és una cançó del grup Gener, integrat per Carles Chiner, Enric
Alepuz, Pasqual Rodrigo, Vicent Todolí i César Castillo.
La cançó, la qual forma part del disc "Oh, germanes!",
està orientada a la dona (com les altres obres del disc).
En
aquest disc, publicat l'any 2016, la banda va voler explorar nous
territoris, enfocant-se principalment en la lluita entre els dos
sexes, la feminitat i la imposició de la masculinitat social (com un
problema). Amb aquest nou àlbum, la banda
també ha volgut cercar nous sons i estils musicals sense abandonar
el pop. Els temes que componen "Oh, germanes!", tenen aires
de soul i psicodèlia,
així com una contundència remarcada en les harmonies
vocals.
Tornant
a la cançó escollida, aquest tema, "Les dónes", tracta
sobre el misteri de la dona des dels ulls de l'home. En la lletra
podem entendre que els homes, en intentar comprendre a les dones, ens
posem a la mercè d'elles, tornant-nos vulnerables i servils. En
l'obra la figura de la dona es compara a la de l'oceà, bell i
misteriós, tant afable com irascible,
i inassolible. Aquesta cançó m'ha agradat ja que trenca amb els
esquemes establits respecte a la música que parla sobre la dona, ja
que en la majoria de cançons d'avui dia es tracta a la dona com un
objecte sexual freturós d'altres capacitats. És per açò que
aquest Àlbum de Gener suposa un conjunt únic de peces que ens
mostren la realitat social i una música que realment parla sobre la
dona.
Lletra:
Per
més que intente apropar-me a tu, per
més que nade, sempre estàs lluny. Convoques
ones amb una mà i
amb l’altra fas una trena de corals al
meu voltant.
Em
trobe com un peix de cotó: eixampla’m
i desfés-me del tot. M’espentes,
vols que me’n vaja lluny i
quan me’n vaig la ressaca em torna a tu.
Les
dones -com
l’oceà- sabeu
el misteri.
Els
homes només
anem només
anem només anem nadant.
Ja
m’ho va dir un poeta ancià: “Compte
amb les dones i amb l’oceà, els
homes fem per entendre el món, però
elles venen del fons, del fons, del fons”.
Les
dones -com
l’oceà- sabeu
el misteri.
Els
homes només
anem només
anem només anem nadant.
1. Vosaltres sou una de les grates sorpreses eixides últimament a l’escena musical en valencià. Com us vau platejar crear Pupil·les? Què voleu aportar?
Ens plantejàrem crear el nostre grup després del Festivern de fa dos anys. Malgrat haver gaudit molt amb els grups que hi participaren, vam tirar en falta la presència de dones a l’escenari i la manca d’un discurs feminista més consolidat. El que volem aportar és un discurs cap a totes les dones que nasca d’experiències personals, pensem que per cantar al feminisme és molt important haver patit el masclisme de primera mà.
2. Trobem que s’està donant un moment força interessant a nivell de propostes musicals/culturals fetes per dones (grups, festivals, fanzines, jornades,…), especialment a l’escena underground. Com viviu vosaltres aquest moment? Quines propostes actuals (grups, festivals,…) fetes per dones us han cridat l’atenció i recomanarieu?
Sí, estem vivint un moment on les iniciatives feministes cada vegada tenen més presència, però encara queda molta feina per fer. Nosaltres l’any passat participàrem al festival Tremenda Fem Fest, a Castelló, i el recomanem sempre que ens fan una pregunta com la que ens heu formulat. El Tremenda és un festival per a tots el públics però on només actuen grups de dones. Allí et pots trobar grups de teatre, grups de música, xerrades, cinema feminista, etc. A més, aquest any han tret un fanzine del festival. Molt recomanable, allà vam gaudir de les Born to Hate que són boníssimes. Altres grups de dones que seguim i recomanem són la rapera Furia, Rebeca Lane i, al País Valencià, les Esir són molt bones.
3. Pupil·les dilatives heu tingut molt bona acceptació inicial. Quins plans de futur teniu com a grup?
El futur immediat és anar fent i creixent com a grup poc a poc. Ara mateix, acabem de gravar amb Mark Dasousa el primer single, Benvinguda al Desbarat, del que serà el nostre segon disc, si tot va bé.
4. Quines propostes de les que actuen en aquesta edició recomanaries no perdre’s i per què?
Enguany hi ha un cartell més variat, i ens agrada molt en general. La Gossa Sorda està en “L’última Volta” i és un dels grups que més ens ha marcat la joventut a nivell polític, aquest concert no ens el podrem perdre. La gran recomanació per part nostra és At-Versaris, tant per l’estil com per les lletres, tenim moltes ganes de veure als catalans. En definitiva, el Festivern és un festival referent per a nosaltres i estem molt contentes de participar-hi aquest any.
Aquesta parella de Barcelona reivindica que es pot fer perreo inclusiu i feminista. Per a les VVITCH no hi ha gèneres musicals masclistes, sinó discursos que es poden canviar, i que elles canvien. Per exemple, el terme bitch (puta), paraula amb la qual acaben moltes de les cançons de trap, es transforma en Witch, acrònim de Women's International Terrorist Conspiracy from Hell (Conspiració Terrorista Internacional de les Dones de l'Infern), grup d'activistes feministes radicals de finals dels 60.
Ací i ací pots trobar més informació d'aquest duo.
Tot i que no exclusivament, l’instrument que més fan servir les dones que integren aquesta llista —que en cap cas pretén ser exhaustiva— és la veu. La normalitat seria que hi haguera no només cantants, sinó també guitarristes, baixistes, teclistes… a dojo. I que fóra un grup de dones el que acompanya instrumentalment les i els cantants. Ara bé, no podem dir que no hi haja dones que fan música ni tampoc que aquestes siguen invisibles. Així doncs, més que preguntar-me per què entre els solistes i grups hi ha més homes que dones, jo preferisc incidir (i insistir) en l’aportació que fan les dones al moment dolç —ben dolç— que viu la música valenciana.
Mara Aranda, amb l’extraordinari Mare Vostrum (Picap 2015), premi Ovidi 2015 al millor disc de folk, ha continuat enriquint una carrera musical que, sota el seu nom o el dels diversos projectes que ha (co)liderat (Cendraires, L’Ham de Foc, Aman Aman, Artaica, etc.), ha tingut un ressò merescut tant dins com fora de terres valencianes. Amb una maqueta (Inici) i tres discos a les mans (Dies i dies, Hui i Entrelínies), Clara Andrés s’ha fet un espai propi sembrant cançons en una terra ja no tan erma. Entrelínies (MésdeMil 2014), que obtingué el premi al millor disc de cançó en els Premis Ovidi 2015, és la continuació d’un projecte musical cuinat a foc lent, com els millors plats. La sorpresa d’enguany ha estat Júlia, grup encapçalat per Estela Tormo, baixista en diverses formacions (VerdCel, Emma Get Wild, Nèstor Mir), líder també de Tursun Gül (veu i baix) i discjòquei (Domestika). Després de la maqueta El mecanoscrit, guardonada als Premis Ovidi 2012, el grup alcoià ha entrat amb força amb Nuvolàstic (Malatesta 2015), nominat com a millor disc de pop en la passada edició dels Premis Ovidi. Un altre nom imprescindible és el d’Eva Dénia, coneguda sobretot com a intèrpret de jazz. Després d’haver recollit bons fruits amb Sis Veus per al Poeta, acaba de publicar un nou disc, Quan abril era abril (Comboi Records 2015), en què es desemmascara com a lletrista i compositora. Acompanyada per la violoncel·lista Merxe Martínez, la intèrpret de Gandia mostra ara el seu vessant més íntim i personal.
Però no és només dalt dels escenaris que trobem dones que contribueixen a fer de la música en valencià el que és. Dins de la indústria musical, aquestes també hi tenen molt a dir. És el cas, per exemple, de Carme Laguarda, de MésdeMil, o d’Annabel Nadal, de Suport Produccions. Igualment, també ha estat una altra dona, Amàlia Garrigós, qui ha remat contracorrent per difondre la música valenciana des de les ones de Ràdio 9, l’extingida i maltractada ràdio pública.
Comptat i debatut, dir que no hi ha dones en la música valenciana és no conèixer l’escena musical. O veure el got excessivament buit, per recórrer a la metàfora del principi. De dones que fan música en valencià i conreen diversos gèneres musicals, n’hi ha, i no en són ni una ni dues ni tres. És més, si la música en valencià viu, en paraules del crític musical Josep Vicent Frechina, «una primavera creativa», és també gràcies a propostes com les esmentades més amunt, les quals no destaquen per estar fetes per dones, sinó per la seua (indiscutible) qualitat.
Article publicat al nº 411, corresponent a gener de 2016.
