LLUIS LLACH- L’estaca
"Lluís Llach neix el 7 de maig de 1948 a Girona. Viu tota la seva infància a Verges, un petit poble que no arriba a mil habitants situats al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. És el segon fill fruit del matrimoni Llach-Grande.
El pare és metge, fill de terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació burgesa en la Barcelona dels anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees anarquistes i d'esquerres dominaven l'ambient cultural.
L'existència d'un piano en el domicili familiar marcaria al jove Lluís Llach, qui amb 6 anys començà a compondre les seves primers estructures musicals al mateix temps que aprén l'abecedari.
A l'edat de 9 anys marxà cap a Figueres per a continuar els seus estudis. Al cap de 15 anys, es desplaçaria a Barcelona per cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques.
És un músic i cantautor espanyol de llengua catalana, que va pertànyer al grup de "Els Setze Jutges" i que pot considerar-se com un dels banderers de la Nova Cançó catalana. La seua cançó més popular i més compromesa ha sigut L'Estaca composta l'any 1968. Per les diferents prohibicions que li van fer per a poder interpretar les seues cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, per a presentar "Somniem".”
He triat aquesta perquè pense que una cançó ha de tindre una història i un motiu; aquesta no es queda arrere. Té sentiment, té història i té un motiu: la reivindicació. Crec que encara que la cançó no és nova pot tractar temes actuals, a més a més del significat que té per a la música en valencià.
LLETRA:
L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros véiem passar.
Siset, que no veus l’estaca
a on estem tots lligats?
si no podem desfer-nos
mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà,
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí,
i jo l’estiro fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
les mans se’m van escorxant
i quan la força se me’n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m’oblida,
torna’m a dir el teu cant:
Si estirem tots ella caurà,
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí,
I jo l’estiro fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
mal vent que se’l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset,
el darrer que em va ensenyar:
Si estirem tots ella caurà,
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí,
i jo l’estiro fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Vaig conéixer la cançó quan estava en quart estudiant autors valencians. Al començament no em va agradar gens, no per ser música en valencià, si no pel fet que les condicions auditives no eren bones. Després a una amiga i a mi, ens va quedar en el cap el ritme de la tornada de la cançó i en haver de fer un exercici on estava la lletra, ja em vaig a quedar amb la lletra i amb l’autor.
Les sensacions són bones, pense que no pots expressar que et passa per la pell o el que sents al escoltar una cançó però crec que seria com reivindicació, una lluita interna, ànims, tal vegada impotència i una mica de tristesa, però en un començament són bones i crec que qualsevol persona pot sentir el mateix, ja que no és una cançó d’amor sinó una cançó plena de circumstàncies històriques.
Puc dir que m’agrada per la lletra, per allò que em fa sentir i simplement per ser allò que tots en un determinat moment hem fet, lluitar.
Andrea Zetkin 1er Batx. Humanístic.
1 comentari:
UN HIMNE DE REBEL•LIA
L’Estaca de Lluís Llach, ens convida a lluitar per les llibertats personals i identitàries, a favor d'un món més just i sense cap tipus de repressió. Es tracta d'un himne universal adaptat en més de vint idiomes i per diferents ideologies com a símbol de rebel·lia dels pobles.
Lluís Llach, cantautor, escriptor, polític, productor discogràfic i activista polític es converteix en víctima de prohibicions i persecució intel·lectual per les seues idees progressistes havent d'escapar del règim a causa del seu ascendent activisme. Amb l'Estaca, l'autor descriu l'àrdua agonia d'una captiva societat que va haver de patir l'eliminació de les llibertats individuals i col·lectives després de la derrota davant les tropes revoltades. Amb un país ja de per si mateix destruït i sense recursos després de 3 anys de guerra, els perdedors acaben patint les conseqüències del règim feixistes de polítiques de repressió política i social.
Pel que fa a la repressió política, l'estat espanyol –aïllat internacionalment-pren el feixisme de la Falange com a base ideològica mentre Franco acumula tot el poder: legislatiu, executiu i judicial. Es prohibeixen la constitució de 1931, els drets de vaga i associació, els sindicats - solament va existir el Sindicat Vertical (d'inscripció obligatòria-, els partits polítics - l'únic oficial i legal: La falange. L'església dicta el model de conducta social (família patriarcal catòlica).
En quant a la repressió sociocultural -més concretament a la repressió lingüística- per al nacionalisme franquista és necessari que els individus de la societat funcionen junts i dediquen les seues voluntats a l'estat. Així doncs, si aconseguien eliminar el simbolisme d'una cultura marginada, evitarien qualsevol tipus de revolta sent capaces de mantenir una societat unida sense opinions divergents. Franco, declara el castellà com l'única llengua oficial del país i prohibeix l'ús formal de la resta de llengües regionals, entre elles el català. El règim arriba a retratar a les llengües no castellanes com antiespanyoles i antipatriòtiques sent considerat traïció parlar qualsevol llengua minoritària.
Lluís Llach, defensor de la llengua i activista contra l'opressió del règim, ha d'exiliar-se a París després d'interpretar una sèrie de composicions en llengua catalana -motiu pel qual se li prohibeix cantar a Espanya-. Allí estarà un breu temps fins que 2 mesos després de la mort del dictador, Llach torna als escenaris de la seua terra. A Montjuïc, Barcelona, i amb l'Estaca -cançó que ara sí que pot interpretar- Llach denuncia a viva veu la repressió franquista de les llibertats i la plena autonomia.
És cert que han passat més de quaranta anys des de la seua composició, però el missatge polític de la cançó encara segueix vigent: encara existeix un poder opressiu, que es pot esfondrar amb un esforç col·lectiu de la ciutadania. Encara que van ser escrits per a denunciar l'opressió política d'una dictadura, el paral·lelisme amb la situació actual resulta ineludible tenint en compte aquest règim petri que es manté a costa dels ciutadans.
Pel seu simbolisme històric i pel que va significar aquesta cançó d'esperança i denúncia per a una generació que va lluitar per la llibertat i la democràcia a Espanya durant el règim franquista i la Transició, ha de servir-nos com a exemple i himne per a la nostra actualitat: és l'hora de tombar aquest règim, que mai va tenir gens de democràtic.
Publica un comentari a l'entrada