Aquesta entrada no és cap cançó en valencià. És només un documental important que testimonia l’absència injusta de les dones en la música.
El grup valencià Mafalda acaba de llançar aquest 2018 “Las que faltaban”, un documental que han gravat de forma amateur. Després d'un any de gira per tot l'estat, arreplegant el testimoniatge, les vivències i experiències d'algunes de les artistes i treballadores del sector musical, l'obra pretén ser una reflexió col·lectiva de l'escena musical a través dels ulls de les dones.
3 comentaris:
El grup valencià Mafalda acaba de llançar aquest 2018 “Las que faltaban”, un documental que s'ha gravat poc a poc durant la seua gira, per tant és un documental gravat de forma amateur. Després d'un any de gira per tot l'estat, el grup ha anat recollint el testimoni, les vivències i l'experiència d'algunes artistes i treballadores del sector musical femení, aquest vídeo per tant el que pretén és crear una reflexió, i posar-nos en la pell de com viuen les dones en aquest sector.
Moltes vegades ens han passat pèl cap aquestes dues preguntes: Per què no hi ha dones en els escenaris? Per què els seus espais solen estar relegats a certs rols? Aquestes són les dues preguntar que el grup volia respondre per això es van llançar a la carretera per esbrinar el que opinava sobre això les dones del nostre panorama musical. Aquest vídeo és molt important, recomane veure-ho sencer perquè et fa observar tot el que les dones han de passar per poder cantar i et fa replantejar-te de per què a elles els costa tant i als hòmens no.
“Si ho mirem des d’un prisma global, descobrim que hem avançat com a humanitat comptant, solament, amb la meitat de persones que la formem i hem relegat a l’altra meitat a un segon pla mentre que construïm un relat col·lectiu completament esbiaixat. Tot sembla estar fet per i per a ells. Què penseu? Vos imagineu el potencial de treballar juntes?”
Aquesta és una de les petites reflexions que Mafalda fa al seu documental “Las que faltaban”. Ací trobem com el grup de música valencià ha recorregut tot el país, arreplegant testimonis, vivències i experiències de distintes dones, tant cis com trans, que treballen i es mouen al món de la música.
Mafalda sempre s’ha bolcat i compromés a lluitar contra la desigualtat, no sols amb lletres, sinó també amb accions. És costum veure als seus membres involucrar-se en tot tipus de campanyes de sensibilització i visibilització de problemes com aquest que ens conten al vídeo.
En aquest cas, concretament, amb l’ajuda dels testimonis d’aquestes dones, ens porten una problemàtica evident que la majoria intenten ignorar. Com bé es veu al vídeo i a través de les paraules de les xiques, no és un problema exclusiu de la indústria de la música. Gràcies als seus testimonis ens adonem que aquesta discriminació és més comuna del que ens agradaria pensar.
Les dones conten com ningú creu que elles estan allí per tocar i oferir un bon espectacle. Algunes d’elles inclús comenten com quan es preparen per a tocar, els homes s’apropen a ajudar-les a col·locar el seu instrument correctament o a ajudar-les amb l’amplificador. Elles compten amb una barreja d’indignació i diversió com la majoria de vegades que es preparen reben consells de tot tipus sobre la seua feina, que dominen, mentre que mai han sentit un home aconsellar un altre com ha de fer-lo.
Dins d’aquesta reivindicació i visibilització de la dona al món musical, trobem també la queixa de les dones trans. Aquestes comenten que si ja és prou dur entrar en aquesta indústria com dona, encara ho és més com dona trans. A elles les discriminen més i diuen que, moltes voltes, inclús unes altres dones fan comentaris discriminatoris i no les accepten com una més.
Després de veure aquest documental, reafirme el que ja pensava i veig més arguments a favor de l’existència d’una bretxa entre homes i dones que alguns s’obstinen a negar. Gràcies a les paraules d’aquestes dones guerreres, també tinc més forca per continuar lluitant per la igualtat i l’apoderament de la dona. Gràcies a la labor de Mafalda, ara podem ser més conscients del que passa realment a aquest país, ja siga a la indústria de la música com a qualsevol altra. I de la mateixa manera que ho veiem, hem de lluitar per canviar-lo i tindre el nostre lloc just al costat dels homes.
“Difondré la seua història, la nostra història, com un virus, però dels bons, dels quals et canvia la vida.” I és amb aquesta gran frase com termina el documental anomenat “Les que faltaven i falten”. Un reportatge ple d’esperances, de dolor, de patiment, de lluita, de rebuig, de vida i sobretot, de música.
Creat pel grup musical Mafalda, qui és un grup combatiu nascut en 2010 compost per nou músics procedents de diversos pobles del Túria, i amb la finalitat de derrocar les barreres sexistes que encara pateix el món musical. Es va gravar totes les entrevistes a les diferents músiques i instrumentistes, de forma amateur, durant la seua gira “La última vez que te escucho” pels integrants de la banda.
Durant aquest llarg procés d’entrevistes, els autors es van donar compte de la greu situació que passen les dones en aquest món i que totes estaven unides, pels mateixos ideals, per a acabar amb aquest gran problema. El sexisme, per part de la societat i inclús dels mitjans de comunicació, o el patriarcat masculí, són els temes que aquestes dones lluitadores volem derruir.
Totes creien que per a canviar el món de la música primer calia que la societat evolucionara, que fera un pas capdavant deixant tots els estigmes, privilegis i comoditats que la meitat de la població (els homes) encara té. Cal oblidar la idea que les dones han sigut creades per a ser dominades i liderades, i no per a dominar. Cal empoderar a la dona i no tindre por a fer el que cada persona vol fer.
Si donem a conéixer el nostre treball, si ens fem més visibles, aleshores les dones seran més conegudes i valorades al món de la música, ja que ningú vol ser el que no coneix. Des de sempre, les dones només han pogut ser vocalistes al món musical, i no instrumentistes. La societat encara troba estrany que aquest treball puga pretendre a les dones, ja que els grups musicals sempre han sigut una via d’escap masculina, i no femenina. I encara troben més estrany a les dones en l'espai tècnic, perquè sempre hi ha hagut menys xiques en els àmbits socials importants, mai han tingut poder.
Per això, s’han de trencar totes aquestes barreres. Cal deixar de lluitar i competir entre nostres per a unir-nos i posar-nos totes contra aquesta societat sexista i masclista. S’han d’eliminar tota propaganda masclista, inclús les pel·lícules Disney, per a poder començar a construir un món més just i igualitari per a tothom.
Aquest no és solament un problema musical, és un problema molt gran que pertany a la societat.
Publica un comentari a l'entrada