Als amics de les arts (http://www.elsamicsdelesarts.cat/) són un grup català que des de 2005 fan pop amb tocs de música electrònica. La cançó parla d’un poble home, que treballa d’apuntador en un teatre, i s’emociona en una obra de teatre de Shakespeare, per la qual cosa no pot ajudar un actor que es queda en blanc. "Apunto Shakespeare" forma part de l'àlbum Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, enregistrat al 2014.
M’he recordat de la cançó perquè estic donant Shakespeare amb el meu alumnat de Literatura universal i he pensat que la imatge d’aquest home corprès i emocionat per un vers de Shakespeare era molt tendra i expressava molt bé com aquest escriptor podia al segle XVI –i pot ara, al segle XXI– emocionar la gent.
M’he recordat de la cançó perquè estic donant Shakespeare amb el meu alumnat de Literatura universal i he pensat que la imatge d’aquest home corprès i emocionat per un vers de Shakespeare era molt tendra i expressava molt bé com aquest escriptor podia al segle XVI –i pot ara, al segle XXI– emocionar la gent.
Lletra d'Apunto Shakespeare
Li juro pel que més estimo
que el d'avui ha estat un fet aïllat,
que puc fer aquesta feina.
Els dies que vénen, vostè no s'ha de preocupar.
Que ho llegeixo ara a casa amb més calma.
Ho faré cent vegades si cal.
Que tindré molta cura, la pell ben gruixuda
i demà no cauré en el parany.
Només deixi'm un minut
i entendrà perfectament el que he viscut.
El forat de teló em permetia
espiar com entrava la gent.
Els actors escalfaven, els tècnics fumaven.
Me n'he anat al meu lloc impacient.
I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada?
La platea arrapada al seient!
Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent,
un actor s'ha encallat a mig fer.
Un silenci massa llarg.
He mirat el text intentant-lo ajudar.
Amb un vers hi he ensopegat
i a dins meu alguna cosa s'ha trencat.
Com pot ser? Com ho fa?
Com un vers que porta escrit 400 anys
pot estar parlant clarament de mi?
Qui ho sap fer? És humà?
Qui té el do? Qui és que no sent, però pot descriure
el que l'altra gent porta tan a dins?
I llavors el següent que recordo
són xiulets de la gent, la remor,
un que al fons s'aixecava,
de cop llums de sala,
el prosceni escopint el teló.
Un actor de mirada ferotge
cap a mi dient-me el nom del porc.
Amb el dit m'apuntava. Senyor, com cridava!
El de so l'aguantava, per sort.
Si es pogués posar al meu lloc
entendria com se n'ha de ser de fort
quan hi ha un vers que diu així
(i disculpi si no sóc massa precís):
"Els valents sucumbeixen a la mort un cop només
i els covards, senyor, moren constantment."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada