Entrada 1
Pau Alabajos és un cantautor valencià amb set treballs discogràfics al mercat. Actualment és secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), associació de músics i cantants del País Valencià. Va començar al 2003 cantant pels carrers valencians fins que al 2004 va eixir el seu primer disc Futur en venda. Va seguir publicant discs molt importants com Teoria del caos al 2008, Una amable, una trista, una petita pàtria al 2011 i al 2016 L'amor i la ferocitat entre altres. Ha rebut molts premis al llarg de la seua carrera musical i ha cantat per tot el món, des de Paraguai fins a Palestina.
La cançó que he triat parla del record d’un amor passat que mai es podrà esborrar. Conta que el protagonista anònim mai s'oblidarà de tots els records bonics i fa un “inventari” , com diu el títol de la cançó, de tots ells. El videoclip representa molt bé la idea que volen transmetre. Esta idea de l'etern record, en aquest cas d'una parella que ha compartit tota una vida junts plena de felicitat.
He triat aquesta cançó ja que té un significat molt especial per a la meua família i pot ser també per a molts valencians. La primera vegada que la vaig escoltar va ser en el tancament de Canal Nou (el primer canal de televisió pública de la Comunitat Valenciana) el 9 d'octubre de 2013 quan tenia 12 anys. Els meus pares sempre havien defès aquesta cadena i aquell dia ho vivírem en directe. La cançó de Pau Alabajos -Inventari, que com ja he dit tracta de no poder oblidar - va ser l'última cançó que va posar el canal, perquè tenia molt de significat i el missatge que volien transmetre era l'etern record que sempre tindrem d'ells. I estic segura de que ho aconseguiren.
Entrada 2
Pau Alabajos es un autor valencià que va començar la seua carrera artística actuant als carrers de la ciutat de València, L’any 2004 va publicar el seu disc debut, Futur en venda (Cambra Rècords, 2004), que va rebre el Premi Ovidi Montllor 2006 a la millor lletra per Cançó explícita, L'any 2008 va editar el seu segon treball discogràfic, Teoria del caos i l´'any 2011 va eixir a la llum Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011). Premi de la Fundació Gaetà Huguet a la millor producció cultural de 2011.
Aquesta cançó parla d´un amor passat que descriu l´autor com a inesborrable. El protagonista de la cançó fa "inventari" en forma de metàfora amb tots els records i regals que va tindre amb la seua parella, com bé diu la lletra, parla de tots aquells records que mai olvidará i als que dona una gran importància.
Aquesta es la cançó que jo he triat per diverses raons, la primera es que no escolte res en valencià, encara que m´agrada, i la segona, i la més important, es que vaig descobrir aquesta cançó en un examen de l´any passat al meu anterior centre, en el qual hauriem d´escriure tota la lletra de la cançó escoltan´la assoles unas vegada i sense vore la lletra lògicament. Amb aquesta activitat de l´examen vaig trobar la cançó quan vaig arribar a cassa i la vaig escoltar diverses vegades i per el moment es l´única cançó que tinc gravada a la memòria i que m´agrada molt, a més de que em dona molts records de els meus antics companys i el meu anterior centre.
LLETRA:
Passa l’hivern
i no aconseguisc
esborrar del record
alguns dels moments
especials que vam viure
durant els dos mesos
i els vint-i-un dies
que vàrem menjar-nos el món
tu i jo. Avui necessite
posar punt i a part,
vull fer inventari
de totes les coses
que m’has regalat
i que em són impossibles
de guardar al fons d’un calaix:
un sobre blau;
milions de missatges de text;
un e-mail, que guarde
a consciència, com un amulet;
un punt de llibre;
milers de cançons
amb la teua empremta dactilar;
un clauer que té forma
de sargantana;
un tiquet de l’últim peatge
abans de Sabadell;
un paquet bomba que no
va esclatar i conserve
en algun lloc segur.
Encara n’hi ha més:
tinc una targeta
de Can Rectoret;
un llarg poema, regal de Nadal;
mitja dotzena de fotos
penjades al Facebook
i un pòster de Muse
rebregat; una entrada de cine
i aquestos texans;
tres nits a l’Escala,
el viatge a París
i cada ciutat que incendiàrem.
Són tants els records
que ja m’he descomptat…
María Zambrano 1Batx.H
4 comentaris:
Aquesta cançó és de Pau Alabajos i es diu “Inventari” i parla de tot allò que ens queda quan un amor termina. La melodia i la lletra són molt dolces i m’agrada molt la idea que va tindre l’autor i la manera en la que està escrita. Pau Alabajos conta com després del pas del temps, com que no aconseguix esborrar el seu record ha decidit fer inventari de tot allò que li ha donat i que no troba la manera de guardar. Llavors, el autor comença a fer una enumeració de tot el que li ha quedat després de la seua marxa i nombra tant objectes materials com records que no pot oblidar.
En el vídeo podem veure com un home ja prou major s’alça pel matí i mentre es prepara per eixir de casa, para diverses vegades per mirar coses que li recorden a la seua esposa. Em sembla molt bonic i pense que plena de tendresa a aquells que ho veuen, sobretot en un moment concret. Açò del que parle és quan en un moment del vídeo, es para assegut i es pot veure perfectament el dolor als seus ulls. La imatge d’aquest, patint encara per la pèrdua, i agafant forces per continuar malgrat que seguix trobant-la a faltar, acompanyada de una melodia tan bonica, em plena de sentiments el pit.
A mi, en particular, m’agrada la cançó perquè pense que pot aplicar-se a moltíssimes històries d’amor. No solament d’amor romàntic i de parella, jo parle de qualsevol amor. Aquesta cançó parla dels records que queden després de que alguna persona estimada se’n vaja. Em fa imaginar-me totes les coses que ens deixa l’amor que no podem oblidar ni guardar a un calaix, així com aquells petits records que poden semblar insignificants per qualsevol altra persona, com una entrada de cine o un paper vell i arrugat amb la seua signatura.
Tot tipus d’amor ens deixa un record, per molt petit que siga. Pot ser en forma de cançó i cada volta que la escoltes sentiràs que estàs en el mateix lloc i en altre temps; pot ser també en forma de fotografia, que sempre et recordarà un temps feliç i llunyà; pot ser en forma de carta que llegiràs per mil·lèsima vegada quan més sentes que el trobes a faltar, o inclús en forma de record que apareixerà al teu cap quan menys t’ho esperes.
Aquestos records poden donar-nos pau, a vegades. També poden fer-nos patir i sentir que el cor es trenca sense la persona que ens falta al costat. Poden donar-nos consol i poden ajudar-nos a fer la nostra pèrdua més amena. En algunes situacions, en canvi, ens provoquen satisfacció i tranquil·litat i tornem a ells una i altra volta per reviure els moments en els que gaudirem de tots els nostres sentiments i de la nostra companyia.
CORRECCIÓ
Aquesta cançó és de Pau Alabajos i es diu “Inventari” i parla de tot allò que ens queda quan un amor acaba. La melodia i la lletra són molt dolces i m’agrada molt la idea que va tindre l’autor i la manera en què està escrita. Pau Alabajos conta com [després del pas del temps] com que no aconseguix esborrar el seu record, ha decidit fer inventari de tot allò que li ha donat i que no troba la manera de guardar. Llavors, l’autor comença a fer una enumeració de tot el que li ha quedat després de la seua marxa i nombra tant objectes materials com records que no pot oblidar.
En el vídeo podem veure com un home ja prou major s’alça pel matí i mentre es prepara per eixir de casa, para diverses vegades per mirar coses que li recorden la seua esposa. Em sembla molt bonic i pense que ompli de tendresa a aquells que ho veuen, sobretot en un instant concret. El moment del que parle és quan en una escena del vídeo, es para i s’asseu, i es pot veure perfectament el dolor als seus ulls. La imatge d’aquest, patint encara per la pèrdua, i agafant forces per continuar malgrat que seguix trobant-la a faltar, acompanyada d’una melodia tan bonica, em plena de sentiments el pit.
A mi, en particular, m’agrada la cançó perquè pense que pot aplicar-se a moltíssimes històries d’amor. No solament d’amor romàntic i de parella, jo parle de qualsevol amor. Aquesta cançó parla dels records que queden després que alguna persona estimada se’n va. Em fa imaginar-me totes les coses que ens deixa l’amor que no podem oblidar ni guardar a un calaix, així com aquells petits records que poden semblar insignificants per a qualsevol altra persona, com una entrada de cine o un paper vell i arrugat amb la seua signatura.
Tot tipus d’amor ens deixa un record, per molt petit que siga. Pot ser en forma de cançó— i cada volta que l’escoltes sentiràs que estàs en el mateix lloc i en altre temps—, pot ser també en forma de fotografia—que sempre et recordarà un temps feliç i llunyà—, pot ser en forma de carta—que llegiràs per mil·lèsima vegada quan més sentes que el trobes a faltar—o inclús en forma de record que apareixerà al teu cap quan menys t’ho esperes.
Aquestos records poden donar-nos pau, a vegades. També poden fer-nos patir i sentir que el cor es trenca sense la persona que ens falta al costat. Poden donar-nos consol i poden ajudar-nos a fer la nostra pèrdua més amena. En algunes situacions, en canvi, ens provoquen satisfacció i tranquil·litat i tornem a ells una i altra volta per reviure els moments en els quals gaudirem de tots els nostres sentiments i de la nostra companyia.
Aquesta cançó és molt especial. Recorde el moment en que vaig trobar-la, fa quatre anys. De fet, va ser la primera cançó catalana que vaig escoltar per recerca pròpia, i va clavar-se en la meua memòria.
“Inventari” és una cançó prou trista, a la vegada que allibera una felicitat tràgica en cada paraula, per això crec que és tan especial, al menys des del meu punt de vista. De manera que aconsegueix transmetre una tristesa pròpia del poema més trist de la història, però a la vegada una felicitat, no la típica, no la d’un xiquet que mira a l’endavant amb ganes de viure coses noves, sinó la que tindria un iaio que mira a l’enrere i recorda allò que val la pena.
La lletra de la cançó pareix en un principi molt trista, des de la primera línea, quan diu “Passa l’hivern”, ja ens mostra un poc com va dirigida la cançó, ja que és de saviesa general que l’hivern és l’estació més gris i apagada de totes. La lletra avança i es parla d’un amor antic, presentant l’enamorament, eixa fase de la relació més emocionant, amb la frase “que vàrem menjar-nos el món tu i jo”. Expressa com el autor vol posar un punt a eixa part de la vida, no oblidar-la, ni molt menys, però si deixar-la a un costat, fer inventari (per això la cançó té el títol que té). Després d’açò, durant tota la cançó fa una mena de llistat de tots els records que li mantenen unit amb la xica, de tot el que vol guardar i no pot.
La lletra és molt intensa, és clar. Expressa la lluita interna que té l’esser humà quan té que fer qualsevol que no vol fer, en aquest cas posar punt i a part a una història que la persona no vol oblidar. Així com la por als canvis que et persegueix al llarg de tota la vida, la por a avançar, paral•lel, en aquest cas, a la incomoditat de mantenir-se en el lloc i moment en el que estàs.
El vídeo és una part important de la cançó, ja que mostra detalls de la lletra que, sinó, passarien per alt. Mostra un home vell, trist, que es passa el vídeo traient records, fotos, cartes, etc, tot de la vida que, en un principi, vol deixar a un costat. També es veu el retrato de ella, de la xica, del seu amor.
En conclusió, la cançó és molt intensa, arriba al cor de qualsevol que la escolte i transmiteix, com he dit, eixa contradicció de tristesa i felicitat (tràgica, però felicitat).
CORRECCIÓ:
Aquesta cançó és molt especial. Recorde el moment en que vaig trobar-la, fa quatre anys. De fet, va ser la primera cançó catalana que vaig escoltar per recerca pròpia, i va clavar-se en la meua memòria.
“Inventari” és una cançó prou trista, a la vegada que allibera una felicitat tràgica en cada paraula, per això crec que és tan especial, al menys des del meu punt de vista. De manera que aconsegueix transmetre una tristesa pròpia del poema més trist de la història, però a la vegada una felicitat, no la típica, no la d’un xiquet que mira a l’endavant amb ganes de viure coses noves, sinó la que tindria un iaio que mira a l’enrere i recorda allò que val la pena.
La lletra de la cançó pareix en un principi molt trista, des de la primera línia, quan diu “Passa l’hivern”, ja ens mostra un poc com va dirigida la cançó, ja que és de saviesa general que l’hivern és l’estació més gris i apagada de totes. La lletra avança i es parla d’un amor antic, presentant l’enamorament, eixa fase de la relació més emocionant, amb la frase “que vàrem menjar-nos el món tu i jo”. Expressa com el autor vol posar un punt a eixa part de la vida, no oblidar-la, ni molt menys, però si deixar-la a un costat, fer inventari (per això la cançó té el títol que té). Després d’açò, durant tota la cançó fa una mena de llistat de tots els records que li mantenen unit amb la xica, de tot el que vol guardar i no pot.
La lletra és molt intensa, és clar. Expressa la lluita interna que té l’esser humà quan té que fer qualsevol que no vol fer, en aquest cas posar punt i a part a una història que la persona no vol oblidar. Així com la por als canvis que et persegueix al llarg de tota la vida, la por a avançar, paral·lel, en aquest cas, a la incomoditat de mantenir-se en el lloc i moment en el que estàs.
El vídeo és una part important de la cançó, ja que mostra detalls de la lletra que, sinó, passarien per alt. Mostra un home vell, trist, que es passa el vídeo traient records, fotos, cartes, etc, tot de la vida que, en un principi, vol deixar a un costat. També es veu el retrato de ella, de la xica, del seu amor.
En conclusió, la cançó és molt intensa, arriba al cor de qualsevol que la escolte i transmet, com he dit, eixa contradicció de tristesa i felicitat (tràgica, però felicitat).
Publica un comentari a l'entrada