dijous, 20 de març de 2014

AL TALL - Tio Canya


Al Tall és un conjunt valencià de música d'arrel tradicional fundat en 1975 reconegut per la fecunda trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora del seu país a l'estil de la Riproposta italiana, emmarcada dins d'una concepció mediterrània de la música popular.

Compta amb més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic.

Al Tall crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d'antigues melodia i romanços, sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, Al Tall ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània amb una fusió d'estils que configura la seua labor musical com una alternativa important amb vista a situar la música actual del mediterrani al marge d'altres ritmes importats.

Fundadors:
Vicent Torrent, Manuel Miralles i Miquel Gil en 1975.

Formació actual:
Vicent Torrent, Manuel Miralles, Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno, Maribel Crespo.

Instruments:
Dolçaines, saxo, flautes dolça i travessera, acordió, guitarres acústica i elèctrica , guitarrons, bandúrria, llaüt, arxillaüt, busuki, mandolina, baix elèctric, teclats, bateria, percussions menors...






Lletra:

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,

perquè avui tens temps encara.

Adrián García i Pau Rollán 1º Batx H

1 comentari:

Beatriz Poveda ha dit...

M'ha agradat prou aquesta cançó, ja que no és la típica cançó en valencià, si no una cançó clàssica de valència. Compta la història del tio canya i té un ritme molt apegalós i agradable.