dimecres, 28 de febrer de 2018

MISHIMA - L'Ànsia que cura


Mishima és un grup de música pop creat a Barcelona en 1999. Està format per David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Alfons Serra i Xavi Caparrós. El nom del grup prové de l'escriptor japonés Yukio Mishima (va ser un novel·lista, assagista, poeta i crític japonés, considerat un dels més grans escriptors de Japó del segle XX.)

Els seus dos primers discos van ser gravats en anglés, però el verdader reconeixement va arribar amb la publicació del seu tercer treball, Trucar a casa. Recollir els fotos. Pagar la multa (2005) , un àlbum íntegrament en catalán.

"«Es una cançó que juga a posar en moviment tota una sèrie d'idees, prejuís o imatges mentals que d'una manera quasi perilloses passaven pel cap del escriptor de la cançó per a definir com podria ser un paradís. I un paradís normalment té estos aspectes d'un cert exotisme, d'una certa sensualitat. També és un poc eixa cosa que tu et despreocupes, et traus de damunt responsabilitats, no tens angoixa i en un món d'estos sense lloc a responsabilitats et dónes compte que en realitat no hi ha amor, perquè necessàriament l'amor implica un cert compromís i per tant el paradís tindria aquest component que moltes vegades passa per alt i és que no hi ha amor en el paradís i, per tant, és una cosa inhumana »."




Açi deixe la lletra de la canço.

L’ANSIA QUE CURA
PARADÍS

Avui he somiat en el paradís.
Allà s'hi deu estar tan bé!
Vent sec, palmeres, la lluna que t'espera,
mentre un sol rogenc se't pon al got
I uns llavis d'ombra et taral·legen
una cançó secreta del desert
que diu que no hi ha amor al paradís

No hi ha amor al paradís.
Però allà s'hi està tan bé!
Les joies brillen, les fonts brollen,
i per fi tu somrius, també.
El busco endins, en la soledat
d'un cor que ja no hi sent.
Em deixo endur d'ací d'allà
com si jo ja només fos vent.

Les fades dansen
omplint l'estança
amb la sentor
del gessamí.
És una febre obscura,
confonc les mesures,
la vella copa buida
s'omple d'un nou vi.

L'una canta que l'altra balla al so
d'una millor cançó.
Una que és més antiga
i que és per tant més franca:
no dissimula els murs
de cap presó.

Claudia Du Chatelet 1A.

2 comentaris:

Jorge Wollstonecraft 1BatxB (R) ha dit...

Aquesta entrada del blog “Villena.so” presenta el grup català “Mishima”, que pren el nom del cognom d’un escriptor japonés del segle XX, en concret la seua cançó “El paradís(L’ànsia que cura)”. El títol d’aquest tema és acord a la melodia, ja que és calmada i el cantant pareix que recite més que cante et transporta a un vertader paradís ple de plantes verdes i amb una cascada gegantina que transmeten calma.


Respecte a la lletra, aquesta conta la història d’algú que ha somniat amb el paradís i ens conta com s’ho ha imaginat. Aquest paisatge és d’una tranquil·litat absoluta: un ocàs, una suau brisa, unes quantes palmeres, la lluna que comença a eixir, fonts brollant... A més a més, hi està la persona amada, qui li espera amb un somriu. Per trobar-la ha de buscar endins del fons del seu cor.


A aquest lloc hi apareixen més personatges: un parell de fades que canten i ballen per tot arreu emplenant amb la seua màgia tot l’espai, mentrestant, qui protagonitza la cançó es relaxa bevent una copa de vi rere una altra i gaudint de l’espectacle que donen aquests dos éssers propis del món de la fantasia. En definitiva, aquesta cançó és una descripció del paradís personal de l’autor.

Clara Goldstein ha dit...

“El Paradís” es titula la cançó del grup Mishima, un grup que jo no coneixia abans d’escoltar-lo en Villena.so i que és bó i original. La cançó m’ha agradat i, sobretot, m’ha sorprès. La veu del cantant, des d’un primer moment, fa que no pugues parar d’escoltar-la, atrau al públic i és agradable i especial. Fisn i tot pareix que recite i no que cante. El ritme també està molt bé. És delicat i relaxat durant tota la cançó, però és un poquet més fort i mogut després de, més o menys, un minut. Té la capacitat de relaxar i també de crear interés.

El millor d’aquesta obra musical és, sens dubte, la lletra. Presenta una descripció original del que seria un paradís, amb les idees i imatges pròpies de l’autor. És quasi com si aquest s’estiguera desnudant front al públic i açò és preciós. Està molt ben tractat, també, el tema de la sensualitat, com a aspecte fonamental en aquest paradís. És un món en el qual no hi ha responsabilitats ni ordres, a soles una felicitat i tranquilitat general. Presenta un paissatge tranquil i en pau, amb palmeres, la lluna, les fonts, les fades que canten i ballen, l’amada que li espera, etc.

Cal destacar que les metàfores que utilitza són precioses, escrites per un autèntic geni de la escriptura. Algunes com: “llavis d’ombra” o “cançó secreta del desert”, que et deixen els pels de punta. És una cançò bona, original i, sobretot, molt interessant.