dilluns, 28 d’octubre de 2013

PAU ALABAJOS - Síl·labes de vidre






Em pregunte què ha fallat: 
quin va ser el nostre error? 
i no sé mai què respondre 
ja n’hi ha prou d’amagar la veritat 
de fingir el que no som 
per què augmenta la distància 
entre tu i jo? 
és difícil acceptar que la nostra relació 
és una porta tancada amb pany i clau 
que no es pot recuperar un passat sense retorn 
que és moment de plantejar-nos el final. 
mirarem de refer les nostres vides 
volarem cadascú pel seu costat 
tractarem de mirar sempre avant 
i no deixarem que la por ens domine. 
queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat 
Tinc un record meravellós 
de tot el temps que hem conviscut, 
hem sigut inseparables per molts anys; 
tanmateix, ens destrossem sense cap contemplació 
ara que hem perdut les ganes de lluitar. 
mirarem de refer les nostres vides 
volarem cadascú pel seu costat 
tractarem de mirar sempre avant 
i no deixarem que la por ens domine. 
queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat 
queda l’amistat, pots comptar amb mi 
per al que necessites, vine a buscar-me 
queden els moments que vàrem compartir 
queda la franquesa i la complicitat,,,


‘’Alabajos rarament (si no mai) canta en solitari, i des dels inicis sempre ho ha fet acompanyat per un conjunt d'instrumentistes apropiadament anomenats els "Músics Furtius", amb els quals ha tocat sovint a l'ombra del carrer Micalet de València per reivindicar la marginació de la música cantada en valencià i denunciar la prohibició municipal d'activitats en la via pública.’’

Aixi doncs ,podem observar aquesta reivindicació en gran part de les seues cançons, com per exemple a la cançò anomenada ‘’Sense equipatge’’


A la tornada (‘’estribillo’’) menciona aquestes paraules:
‘’Seguirem cantant bén fort, fins que ja no ens quede veu, cantarem amb l’esperança a flor de pèl’’.

Un altre clar exèmple és la cançò ‘’Utòpics, idealistes, ingenus’’
 ()

Què parla durant tot la canço de la societat i la seua forma d’actuar i pensar, relacionan’t-ho també amb la reivindicació i la seua esperança de que tot canvie en algún moment o algún dia.

En realitat, no coneixia Pau, però vaig contar-li a una amiga el treball, i va ensenyar-me grups i cantants en català.
Aquesta cançò en particular, va cridar-me l’atenció perquè vaig trobar en ella una certa relació en una experiència que em va ocòrrer, i que pense, passa a gran quantitat d’adolescents avuí en dia.

Molt a sovint, ens passen algunes coses les quals ens fan pensar en els motius pels que han ocorregut, inclús intentar sol·lucionar-ho. Però aquestes coses, potser, no tenen ninguna explicació llògica, o si la tenen, simplement no som capaços d’entendre-la, i intentem canviar allò que ha passat, sense saber ni ser conscients de que no poden canviar-se.


Com veiem, la lletra de la cançò tracta de una relació (amorosa segurament) que a pesar de que ambdós s’estimaven molt, sense motiu algun la relació va haver-se d’acabar, simplement perquè no funcionava. Encara que es segueixen estimant, decideixen anar cadascú pel seu camí, buscar noves persones, conèixer-les...etc, però mantenir l’amistat i allò que en tot moment els havia unit. Podem observar aleshores, la manca d’explicació coherent per la qual aquesta parella ha de deixar la seua relació, però en canvi, apleguen a la conclusió de que, siga el motiu que siga, han d’acabar, sense ningun motiu.

                                                                                                         Ana Murgui. 

6 comentaris:

Irene Stone ha dit...

Bona nit,
Vaig a comentar sobre la cançó de Pau Alabajos, síl·labes de vidre. Sobre aqueta cançó vull dir que m'agrada prou, la lletra em pareix molt bonica i el seu ritme i melodia també són del meu agrat.
Sobre la lletra tinc que dir que molta gent pot pensar que lo que diu no és veritat, peró jo sempre he pensat que si alguna vegada acaba una relació no és necessari que el seu fi siga per sempre o que no es puga seguir amb una amistad que pot ser hi haja sigut el motiu de que eixa relació funcione. També m'agradaria afegir que després del fi d'una relació no és deuria guardar rencor. I tampoco hi ha que arrepentir-se dels moments viscuts amb eixa persona, perquè segurament en el moment en que els vivies eren marevellosos i pensaves que no volies que acabaren mai, per tant els records en aixó deue quedar, en moments viscuts amb algú.

Inma Mozzoni ha dit...

He escoltat la cançó de Pau Alabajos “Síl·labes de vidre”. Pense que és una cançó amb molt de sentiment, que descriu la sensació d'una parella quan s'acaba la relació. És un poc trista, però es la realitat de totes les parelles. Pots voler a una persona més que a ningú, però pot ser la relació s'haja acabat i no n'hi haja res a fer.

Anem a analitzar un poc la cançó. Ens mostra una imatge d'un xic sofrint per una xica, amb la qual ha acabat una relació. Sempre ens mostren aquesta imatge: el xic sofrint mentre que la xica refà la seua vida. Per què la majoria de casos es planteja així? Sempre ens dóna molta llàstima el xic que sofrix, però les xiques també sofrim. Per què ens dona més llàstima un xic plorant que una xica? Pot ser perquè nosaltres plorem més, perquè expressem els nostres sentiments sense importar-nos el que puguen dir la resta. Si un xic plora, és un “maricó”. Crec que hauríem de canviar esta imatge: Plorar no és de xiques, és de persones amb sentiments.

Hauríem de deixar de ficar etiquetes per coses com les que he dit abans: Som persones, no màquines, anem a deixar d'amagar els sentiments pel que diran.

Lluna Butler 3ºA ha dit...

Bon dia, jo vaig a comentar la cançó de Pau Alabajos, Síl·labes de vidre.

M'ha agradat molt la lletra, i el ritme és molt bonic, és de veres que és un poc trist però al fi i al cap a quasi tots ens a passat això alguna vegada i ens podem sentir identificats

Paula Campoamor ha dit...

Bon dia, vaig a comentar la cançó de Pau alabajos 'Sil·labes de vidre'.

Aquesta cançó, m'ha impactat molt per la lletra, el ritme i els sentiments que m'han vingut. És una cancó d'amor d'una parella és veu clarament, també dir que és un poc trista i mostra la tristeça de parelles de avui en dia en la gent adolescent.

Les persones diuen que les cançoms de amor en català son fem i no tenen res de trellat i que soles ens agrada a les xiques, en aquest cas, pense que deuriem escoltar de tot, pero ells si no volen es per el seu compte.

Per últim felicitar a Anna per la seua entrada.

Un comiat molt fort.

Laura Becker ha dit...

Bona dia, vaig a comentar aquesta cançó perqué m'ha agradat molt,

Pense que la cançó té molts sentiments en la lletra, és molt bonica i reflexa amor.
Jo pense que les relacions son molt boniques al principi pero quant va avançant hi ha alguna part que es cansa o que no es porten be, aleshores trenquen la relació, o pot ser molt diferent i que amb el temps vagen millor, això depen de cadascú.

Algunes persones que acaben de deixar la seua relació estaran molt identificades en aquesta cançó, i quan la escolten es ficaran sentimental.
Un comiat.

Iris rainbow ha dit...

Bon dia,
Sobre les tres cançons vull dir que són molt sentimentals i tristes, però el que més m’ha impactat ha sigut “Utòpics, idealistes, ingenus”.

Pense que aquesta cançó és prou realista i diu moltes veritats del que passa al món, el somni d’aquest cantant és que unam les nostres forçes i tots junts podrem canviar-lo.

Mai havia escoltat a Pau Alabajos, puc dir que m’ha agradat molt la seua manera d’expressar el que ell sentix en referencia als grans problemes socials que hui en dia vivim.

Ell reivindica com solució d’aquests problemes, la unió de la societat per a lluitar i poder aconseguir els canvis necessaris per a fruitar d’un món millor, encara que a moltes persones li poden semblar ideals utópics, i fora de la realitat con s’anomena en la cançó.